BarcelonaLa irlandesa Audrey Magee (Enniskerry, 1966) va debutar com a novel·lista amb The undertaking (2014), que va ser finalista del Women’s Prize for Fiction i l'Irish Book Award i que aviat tindrà adaptació cinematogràfica. Vuit anys després va arribar La colònia, que ara publica en català Edicions del Periscopi amb traducció de Josefina Caball (en castellà l'edita Sexto Piso). Part de la història passa en una illa remota de parla irlandesa, on arriben un pintor anglès i un lingüista francès que tenen molt clar, potser massa, què els convé als habitants de l'illa. Entremig s'escolen notícies de les bombes i els trets als carrers d'Irlanda del Nord el 1979.

Abans de ser escriptora va ser periodista durant 12 anys. Què ha utilitzat de la seva experiència als diaris?

— Vaig cobrir la guerra de Bòsnia, vaig anar al Pakistan i a Bangladesh, i vaig viatjar força amb l'Irish Times. Després vaig escriure per al The Times sobre Irlanda i això em va obligar a mirar d'una altra manera el meu país, perquè escrivia per a un públic anglès. Vaig escriure moltíssim sobre el conflicte d'Irlanda del Nord. Però després de la bomba d'Omagh [l'atemptat del 15 d'agost del 1998, que va matar 29 persones i va ser reivindicat per l'IRA Autèntic] vaig decidir que necessitava digerir-ho tot i escriure sobre les estructures de poder i les persones. Vaig escriure sobre feixisme i la Segona Guerra Mundial a The undertaking (2014) i ara La colònia, que reflexiona sobre què vol dir ser colonitzat.

Què és el que li costava digerir?

— Quan hi va haver l'atemptat d'Omagh vaig estar amb un home que havia perdut la dona, la filla, que estava embarassada de bessons, i la neta. Vaig estar cinc minuts a la seva cuina en silenci. Què podia dir? I vaig pensar que tampoc podia dir gaire cosa més del que ja havia dit com a periodista, no podia continuar fent el mateix. Estava embarassada del meu segon fill i vaig pensar que aquell era el moment de posar-me a escriure.

A La colònia el periodisme s'escola enmig de la història en forma de petites notícies escrites en present (la resta del llibre està escrit en passat) sobre els atemptats que hi va haver a Irlanda del Nord el 1979. Són notícies telegràfiques.

— La violència és la columna vertebral del llibre. I la manera d'introduir-la és per com la vaig viure quan era nena i adolescent. Bombes, trets, morts... És una mena de bum, bum, bum que va irrompent a la teva vida. I això que jo vaig créixer al sud, a Wicklow, a uns 20 quilòmetres de Dublín, pensant que tot plegat era lluny i que no tenia res a veure amb mi. Quan tenia vuit anys em vaig trobar enmig d'una amenaça de bomba a Dublín. Als 10 anys era perfectament conscient de la divisió, perquè sabia qui eren els infants catòlics i quins eren els protestants. El més impactant per a mi, com a adolescent, va ser quan l'IRA va fer esclatar el vaixell de lord Mountbatten, el 1979. Aquelles morts van ser molt impactants per al meu jo de 13 anys, perquè dues de les víctimes tenien la mateixa edat que jo. Van desencadenar una crisi existencial sobre la meva relació amb el país. La violència ha definit qui som, la relació amb la bandera, la llengua o com interactuem amb els veïns protestants. Quan vaig viatjar també em vaig adonar de com els altres ens veuen i com relacionen ser irlandès amb les bombes.

Mentre escrivia hi va haver el Brexit. Quin impacte ha tingut?

— Recordo haver cobert els Acords de Divendres Sant [l'abril del 1998, i que van significar un abans i un després a Irlanda del Nord] i com John Hume [el polític nord-irlandès guardonat amb el Premi Nobel de la Pau el 1998] va lluitar per una Europa sense fronteres. Mentre escrivia el llibre, hi va haver el Brexit i tots aquests projectes es van esmicolar. Va ser una imprudència, però els britànics no escoltaven els irlandesos. I va afectar també l'Acord de Divendres Sant, perquè es va gestar a Estrasburg.

I com ha afectat el Brexit a Irlanda?

— Hem trobat altres maneres de fer negocis, i les generacions més joves ja no van als Estats Units o a la Gran Bretanya, sinó que marxen a Europa. Hi ha moltíssims irlandesos a Brussel·les. Tanmateix, ara hi torna a haver una frontera entre Irlanda del Nord i Irlanda, quan molts joves ja ni sabien què volia dir la paraula frontera.

Què vol dir estar colonitzat?

— El que més em fascina de colonitzadors i colonitzats són els petits moments en què aflora tot el que hem heretat. No tant les terres o les cases com tot el que passa quan interactuem amb l'altre i veiem que cadascú té una perspectiva. Hi ha fets traumàtics i és difícil desfer-se'n, d'aquest llegat. La nostra llengua, en temps d'Enric VIII i Elisabet I, va ser ridiculitzada. Era la llengua dels pobres, dels estúpids. Si volies avançar, havies de parlar l'anglès. Què en perdura, de tot plegat? Crec que estar colonitzat és assumir la interpretació que un altre fa de tu mateix. I ser colonitzador és imposar la teva mirada, el teu punt de vista. I això té efectes en gairebé tot: la llengua, l'educació, la diversió...

Al llibre, la llengua és un tema de debat.

— Sí, hi ha qui defensa que és una qüestió pràctica, que serveix per comunicar-se i ja està, i hi ha qui no. Per a mi la llengua és important, perquè està molt relacionada amb el lloc on ets. Ara tots ens movem molt, a un ritme molt ràpid, i quan ets jove potser el que desitges és desconnectar, alliberar-te de la càrrega del lloc d'on vens. Però quan et fas gran, a vegades vols tornar, i les paraules t'arrelen, et connecten amb el lloc, amb un turó, una muntanya, un riu... Entens molt millor on ets gràcies a la llengua.

A l'illa del llibre hi ha un anglès i un francès que volen imposar la seva interpretació de com han de viure els habitants. Tots dos també es disputen una dona irlandesa.

— Ella es veu a si mateixa com una dona independent que viu la seva vida i que, si vol, se'n va al llit amb un. Però també representa l'experiència de moltes dones irlandeses. Ella es troba amb el control de l'Església catòlica i no fa falta que cap capellà vagi a l'illa perquè aquest control arribi. És la mateixa societat de l'illa qui li marca els límits. Ella representa el que jo anomeno la colonització autoimposada. Quan el 1921 Irlanda va aconseguir la independència i els anglesos van marxar també es van emportar part de la infraestructura. L'Església catòlica va ser la que va ajudar a fer esglésies, escoles... però a un preu molt alt que, sobretot, van pagar les dones, els homosexuals i els infants.

Continua sent així?

— No, amb tots els escàndols d'abusos a infants, l'Església ha perdut l'autoritat. No només per tots els crims que es van cometre, sinó perquè l'Església els va permetre. Una de les conseqüències negatives és que s'ha perdut part del sentiment de comunitat. Abans el diumenge al matí era també un moment de trobada, perquè els veïns es veiessin i parlessin. Ara, com que tothom està més isolat, hi ha més intolerància a les diferències, perquè no ens trobem per discutir. L'Església potser ja no té autoritat, però hi ha molt conservadorisme. S'han fet dos referèndums i la majoria de votants han rebutjat modernitzar la definició de família i el paper de la dona.

Creu que aquesta onada conservadora és força general a tot Europa?

— Em recorda molt el que va passar als anys 30 i 40 i que vaig explorar a The undertaking. Durant aquest període, la ràdio era un mitjà nou i emocionant, com ho són les xarxes socials avui dia. Els nazis van fer servir el mitjà de manera brillant per difondre la seva versió de la veritat. Com aleshores, cada vegada hi ha més polarització i augmenta de manera gradual la tolerància cap al patiment dels altres.