BarcelonaÀngel Casas ha aconseguit "sortir de l'infern" una vegada més. Una concatenació de problemes de salut el van obligar a entrar i sortir de l'hospital entre el gener del 2020 i l'estiu del 2021. Al trasplantament d'un ronyó s'hi van afegir sis infarts i una calcifilaxi que va acabar amb l'amputació de les dues cames del periodista i escriptor barceloní. "Pensava tenir una jubilació tranquil·la i els problemes van venir just després", diu des de casa seva, a Sant Just Desvern, amb un nou llibre acabat de sortir del forn, L'agonia de Bakunin (Univers, 2022). El presenta aquest dilluns al Teatre Romea (18.30 h) en un acte presentat per Antoni Bassas i en el qual Ferran Rañé i Montse Guallar en llegiran fragments. Al llibre, l'humor i la crítica social s'entrellacen amb una agilitat que Casas ja havia mostrat en llibres com Fred als peus (Quaderns Crema, 2002) i Carta d'una desassossegada (i altres relats) (Quaderns Crema, 2019). Just quan començava la promoció del nou recull de relats, l'autor va haver de tornar a ingressar a l'hospital.

Després de tot el que has passat, és obligat demanar-te com et trobes.

— Estic millor. Fa un mes i mig vaig agafar covid, però el vaig passar suau. Quan vaig publicar L'agonia de Bakunin vaig sortir a fer dues entrevistes i aquell vespre, quan vaig tornar a casa, em feia molt de mal aquí dalt [s'assenyala el naixement de la cama]. Vam anar a l'hospital i tenia una infecció... Fa anys que em duren, els problemes de salut. Van començar just després de deixar Betevé. El primer que vaig passar va ser un càncer molt a prop del pàncrees, el 2014. No sé com m'ho faig, però de moment he sobreviscut a tot.

Entre una cosa i l'altra has anat escrivint. Des del 2019 has publicat quatre llibres.

— No paro, perquè disfruto fent-ho. Ara he tornat als poemes, estic escrivint un recull que es dirà La poca fe.

Aquesta poca fe és molt present a la teva narrativa. Tens una mirada crítica i escèptica.

— M'ha acompanyat tota la vida. Necessito que les veritats que es prediquen es demostrin. Resulta que Déu va fer Eva a partir d'una costella d'Adam. És una mica estrany, no? Ells dos van crear tota la humanitat, segons la Bíblia. Això vol dir que, per reproduir-se, els fills follaven amb la mare i amb les germanes. A l'Alcorà, Mahoma puja al cel amb un cavall amb ales i acompanyat de l'arcàngel Sant Gabriel. Són coses que es fan difícils de digerir [riu].

A L'agonia de Bakunin llances unes quantes invectives contra la burgesia i contra la classe política. En un dels relats parles d'un meublé freqüentat per polítics de l'antiga Convergència.

— Hi surten ells perquè són els que van gaudir del 3% durant molt de temps. Però no tinc una especial animadversió contra els convergents; si hagués manat un altre partit segur que també sortirien. No m'agraden els polítics, en general, perquè són bastant inútils.

L'agonia de Bakunin surt ara, però el vas escriure el 2019. No hi ha cap dels relats centrats en el Procés. Trobo que donaria joc, a les teves mans.

— Potser sí. Ho tinc pendent. Hi donaria una mirada crítica. Crec que s'han equivocat molt. Els nostres polítics coneixien poc la taula on jugaven. Confiaven en Europa i en trobar interlocutors més hàbils a Espanya, però van topar amb una paret de formigó.

M'agradaria molt llegir un conte teu ambientat l'1 d'octubre del 2017.

— El dia de la votació em vaig trobar en Jaume Plensa –som veïns– de camí al col·legi electoral. No hi va haver cap hòstia: aquell dia ningú se'n va recordar, de Sant Just. Vaig votar amb un desconvenciment total. El dia 1 d'octubre es va castigar i humiliar la gent. No em sembla just. Els catalans estem massa acostumats a perdre. Algun dia hauríem d'aprendre a guanyar de veritat.

Al relat dels meublés un personatge diu: "Catalunya serà folladora o no serà".

— Va ser una ocurrència [riu]. Els amos d'aquell meublé –n'hi dic l'Hostal del Fanalet Vermell– són força catalanistes. A l'habitació on passa la història hi ha tot de quadres de l'escola garrotxina. Molts dels personatges que surten al relat els he saludat, o fins i tot els conec. Segueixo allò que diu Javier Cercas: quan agafes la realitat i la trasllades al món de la ficció, llavors tot el que expliques és ficció. Això et dona permís per estripar tant com vulguis. És més divertit que Catalunya sigui folladora que cristiana [riu].

L'herència del cristianisme és força present, al llibre. Hi ha un conte, sursumcorda.com, sobre una web de cites entre capellans i monges.

— Està basat en un cas real. Després de l'escàndol de Boston, en què es va demostrar que un capellà havia abusat de més de 130 criatures, un exmossèn va publicar un llibre d'èxit, que va motivar fòrums on participaven altres membres de l'Església i on es debatia el celibat. Va ser així que se'm va acudir la pàgina web on acudeixen els dos protagonistes del relat. De pederastes n'hi haurà sempre, però els abusos sexuals dels capellans serien molt menors si s'haguessin pogut casar.

Tu mateix vas estudiar als maristes.

— Primer als maristes de Sants. Més tard als salesians del carrer Rocafort. La cosa més propera a la pederàstia que vaig viure va ser als salesians. Els alumnes més grans, els de 15 o 16 anys, ens havíem de confessar amb el director. Entràvem d'un en un allà dins. Ell seia en una butaca de vímet, amb les cames obertes. T'agenollaves al seu davant, et confessaves i al final t'abraçava i et deia que series un noi molt bo. Diria que les seves intencions no eren massa netes...

Vas néixer el 1946. Això passava a principis dels 60.

— La meva generació va ser fotuda. Els nostres policies no eren els que ens matxacaven amb la porra, sinó els que ens feien cantar el Cara el sol a l'escola. Ens volien fer feixistes, apostòlics i romans.

Però tu vas seguir un altre camí.

— Sí, de seguida vaig veure que tot allò era ridícul.

Vas ser un dels pioners del periodisme musical del país. Al documental Canet Rock (1976) li deies, a Pau Riba: "Creus que has ajudat a la cultura catalana, tu?". I et va dir que sí, "destruint-la". Tu has tingut una vocació més constructiva?

— He tingut vocació d'ajudar la cultura catalana des del periodisme i també amb els llibres. Escric amb sentit de l'humor, però toco temes potents com el celibat i la corrupció catalana. La realitat que m'interessa és la d'aquí. És el lloc on visc i me l'estimo. Però està feta un nyap. Vázquez Montalbán tenia raó quan deia "contra Franco vivíamos mejor". Teníem un objectiu únic, llavors. Les solucions que últimament hem trobat són impresentables.