Literatura
Llegim  /  Entrevistes 26/09/2022

Jordi Sierra i Fabra: "Ana de Armas em va demanar si li podia treure les sabates"

Escriptor

5 min
Jordi Sierra i Fabra, a l'exposició que li dedica el Palau Robert

BarcelonaQuan Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) es defineix com a "excessiu", no menteix. En 50 anys de trajectòria ha publicat gairebé 600 llibres, més una seixantena que van aparèixer amb pseudònim. "Sempre dic que he venut catorze més un", afirma. Els catorze són milions d'exemplars, i l'un restant és el milió que ha venut a la Xina. "Allà són tants que és una xifra que no saps com t'has de prendre", diu, amb un somriure als llavis.

L'última fita que ha aconseguit l'autor de Camps de maduixes (1997) i les sèries de Berta Mir, l'inspector Mascarell i Magda Ventura –acaba de publicar La connexió maltesa a Univers– és que el Palau Robert li dediqui una exposició, comissariada per Hortènsia Galí i Jordi Bianciotto. L'escriptor s'hi passeja i s'atura un moment per mirar-se, amb orgull, el mur format per tota la seva producció literària. L'interromp una parella que vol dir-li que l'ha emocionat la visita a la mostra, que estarà oberta al públic fins al 30 d'octubre. Poc després, dues fans mexicanes li demanen de fer-se una foto amb ell i prometen comprar el llibre que els recomana, Las chicas de alambre.

Et sents més reconegut ara que fa uns anys?

— A finals del 2017 em van donar la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts, i uns mesos després, la Creu de Sant Jordi. Recordo que li vaig dir a l'Antònia, la meva dona: potser m'estic morint i no ho sé... En aquest país hi ha molta gent que penca tota la vida i no se li reconeix res.

Hi ha pocs escriptors a qui dediquin una exposició en vida.

— Aquesta ha estat possible gràcies a la revista Enderrock. El 2020 em van donar un premi perquè jo havia creat un nou model de premsa musical a finals dels 60. Vaig aprofitar per recordar que el 2022 faria 50 anys del meu primer llibre.

No va ser cap novel·la, oi?

— No. Va ser un assaig, Historia de la música pop. El va publicar una editorial que es deia Edunisa. L'única condició que els vaig posar va ser que el llibre fos més barat que un elapé. Vaig pensar que si hagués estat més car, tothom hauria preferit comprar el disc abans que un totxo com aquest.

Ha passat mig segle des de llavors, i no has perdut les ganes d'escriure.

— Al contrari. No puc aturar-me. Quan miro una pel·lícula, quan viatjo o quan llegeixo el diari se m'acudeixen idees. No paro ni quan dormo: a vegades em desperto a la matinada i anoto el que estava somiant en una llibreta. Soc com una criatura. M'agradaria escriure-ho tot.

A l'exposició veiem que la primera novel·la que vas escriure estava protagonitzada per un gos. Tenies 8 anys.

— Vaig començar a escriure perquè m'agradava molt llegir. Recordo que una vegada, quan tenia 9 o 10 anys, vam anar a un museu amb l'escola i el mestre va dir: "Mireu! Tenen una carta manuscrita per l'autor!" Des de llavors vaig pensar que havia de guardar-ho tot. Manuscrits. Cartes. Llibretes. Ulleres. Màquines d'escriure. Els tovallons on apunto els guions. No ho feia pensant que un dia seria ric i famós, sinó per una possible exposició que em fessin al museu.

Des de fa anys ets fidel a un mateix mètode de treball. Desenvolupes la idea que has tingut en un guió breu però detallat. Quan arriba el moment d'escriure la novel·la, ho tens tot tan clar que pots tenir-la acabada en quinze dies.

— Normalment, una novel·la em dura dues o tres setmanes. Depèn de l'extensió. Però quan escric hi dedico tot el dia, de dilluns a diumenge. No em cansa. És el que m'agrada fer. El 2007 em van dir que em quedaven cinc anys de vida, i encara soc aquí! Em van haver de treure un tumor de grau quatre. Al cap de sis mesos em van tornar a examinar i no hi havia cap rastre del càncer. Havia estat un miracle? M'havien pres el pèl? El metge em va preguntar què havia fet el dia després de l'operació. Em vaig aixecar i vaig continuar la novel·la que escrivia.

En deus haver escrit un centenar més, des de llavors.

— Més de cent. Cada any en publico unes deu. Als estius, per exemple, sé que puc escriure unes mil pàgines.

Durant la pandèmia vas escriure més que mai?

— No. El confinament em va desanimar molt. La feina de l'escriptor és molt solitària, i això pesa, però era pitjor saber que no podia viatjar enlloc... Encara no he pogut tornar a Medellín, on tinc una seu de la fundació. Hi han arribat a treballar 100 persones, però ara està sota mínims per culpa de la pandèmia.

Recordo que abans tenies el costum d'anar al cinema gairebé cada dia.

— Ara ja no tant. No s'estrenen tantes pel·lícules com abans. Tiro molt de plataforma. El cap de setmana passat vaig disfrutar molt amb l'última pel·li dels minions. I estic enganxat als documentals de rock de Filmin.

A més de dedicar-te al periodisme musical durant uns anys, la música ha estat molt important a les teves novel·les.

— Ja fa temps que els editors em diuen que els llibres on surt la paraula rock al títol fracassen. Fa quatre anys, el suïcidi d'Avicii em va impactar fins al punt que vaig decidir endinsar-me en el món de l'electrònica. De l'experiència en vaig treure una novel·la, DJ [SM, 2020], de la qual n'estic molt orgullós. Per desgràcia, no va tenir l'èxit que esperava.

Et veurem escrivint una novel·la sobre música trap? O potser una on aparegui Rosalía?

— No ho crec. En general, la música d'avui em sembla repetitiva i vulgar. No m'aporta res. A vegades he inclòs algun músic real en una novel·la. A Malas tierras [SM, 1994] era Bruce Springsteen. A El temps de l'oblit [Estrella Polar, 2009], els U2. Quan ho faig, he de tenir molt clar que d'aquí a 30 anys continuaran tocant i sent referents.

Tens cap assignatura pendent?

— Sí i no. El meu estil és molt visual, però fins ara només he aconseguit una adaptació al cinema de les meves novel·les. Va ser amb Por un puñado de besos, que va dirigir David Menkes i que protagonitzava Ana de Armas.

Aquests dies tothom parla d'Ana de Armas. Acaba d'estrenar Blonde al festival de Venècia, on interpreta Marilyn Monroe .

— Vaig estar amb ella durant el rodatge. És molt agradable. Espero que no hagi canviat, ara que és una estrella! Més endavant, el dia de la roda de premsa, també hi vaig anar. Quan van marxar els periodistes, ella em va demanar si li podia treure les sabates. Li feien mal els peus. Va agafar unes sabatilles de la bossa i se les va posar.

Potser més endavant tens més sort, en el món del cinema.

— És una mala sort que fa molt de temps que dura. Una vegada, Imanol Uribe em va trucar per dir-me que volia adaptar El tiempo del olvido. Aquell dissabte mateix va venir a Barcelona i em va donar un xec d'un milió de pessetes a canvi de la cessió dels drets d'autor. No en vaig saber res més. No ha estat l'únic cas: vaig vendre els drets d'una altra novel·la a Buenavista Home Entertainment, que formava part de Disney, i més recentment TV3 es va interessar per adaptar en format sèrie les novel·les de l'inspector Mascarell.

Potser acabarà passant.

— La primera vegada que ho vaig intentar va ser el 1985. Vaig anar a veure un productor que vivia a Bel-Air per vendre-li el guió d'El plan Stalin, on explicava un complot per infiltrar el president rus als Estats Units. Recordo que vaig entrar al seu despatx i vaig veure piles i piles de papers. "Són els guions que m'envien. Amb sort, només un d'ells acabarà convertit en pel·lícula", em va dir. El guió me'l va acabar comprant l'ABC per fer-ne una sèrie, però el projecte no va prosperar.

Vas tornar a Barcelona i vas continuar escrivint.

— No podia fer una altra cosa. Aquell viatge em va donar idees per a mitja dotzena de novel·les!

stats