Jordi Sierra i Fabra "La meva sort ha estat ser intuïtiu i molt ràpid"
Plusmarquista de la paraula o "malalt de l'escriptura", tal com li agrada definir-se. Jordi Sierra i Fabra està a punt d'arribar als 400 llibres publicats. Amb l'últim, 'Sombras en el tiempo' (Plaza & Janés), ha guanyat el premi Ciudad de Torrevieja
La seva grafomania va començar de ben petit. Als 8 anys va escriure la primera novel·la. Als 12, ja en tenia una de 500 pàgines.
De petit era molt tartamut. Un dia vaig patir un accident important: gairebé vaig perdre el braç i el nas em va caure. Vaig travessar una porta de vidre. Durant l'estada a l'hospital no podia ni llegir, que era el que m'agradava més. Després de l'accident vaig descobrir que mentre escrivia no tartamudejava: acabava de trobar la meva manera de comunicar-me amb els altres.
I llavors va començar el llarg periple fins a poder publicar.
Vaig néixer l'any 1947, i el primer llibre que vaig publicar no va ser cap novel·la, sinó Historia de la música pop, l'any 1972. Set anys abans, un editor m'havia dit que per publicar llibres calia: o tenir diners, o padrins o un nom. Com que els meus pares no eren rics i no tenia contactes, vaig posar totes les meves forces a fer-me un nom.
La música li va obrir les portes de la indústria editorial.
L'any 1964 la meva vida va canviar de dalt a baix. Jo treballava d'oficinista llavors, i vaig escoltar Twist & shout, d'un grup que es deia... The Beatles! A partir d'aquell moment vaig començar a comprar elapés, un cada setmana, i vaig anar enviant articles de música a Madrid compulsivament. Al cap d'un temps participava a El gran musical, de la Cadena SER; escrivia a La Prensa, de Barcelona, i a Nuevo Diario, de Madrid.
L'any 1970 va deixar els estudis per dedicar-se exclusivament al periodisme musical.
Vaig enfrontar-me al pare, cosa que era molt difícil, en aquella època. Estava convençut que acabaria podent viure d'escriure, però ell no ho veia com una opció de futur. Quan vaig començar a viatjar per tot el món entrevistant els grans noms del rock i el pop, la cosa va començar a canviar. La meva Historia de la música pop va ser el primer llibre sobre música moderna que es va publicar a Espanya.
No es va conformar amb aquesta primera fita.
Jo volia publicar novel·les! La meva gran sort ha estat ser intuïtiu i molt ràpid. M'he tirat sempre a la piscina sense saber si hi havia aigua. Sóc un malalt de l'escriptura.
Abans de poder dedicar-se a les novel·les a temps complet, va ser membre fundador de revistes com Popular 1 (1973) i Super Pop (1977).
El moment que feia tant de temps que esperava va arribar l'any 1975, quan vaig publicar El mundo de las ratasdoradas. Poc després vaig guanyar el premi Villa de Bilbao, amb La revolución del 32 de triciembre.
I a partir d'aquí la seva màquina creativa va anar agafant més i més revolucions. Fa l'efecte que cada any que passa -especialment durant l'última dècada- publica més llibres.
El gran canvi va ser quan vaig començar a escriure en ordinador. La meva velocitat es va incrementar moltíssim, sobretot perquè ja no havia de canviar el paper de la màquina d'escriure.
El seu mètode de treball ha estat el mateix des que va començar a publicar?
Exactament el mateix. Quan tinc una idea, l'apunto en una llibreta. Hi anoto el dia, el lloc i les circumstàncies. Llavors n'escric el guió. Puc trigar un dia o una setmana, però allà hi és tot. Guardo el plec de papers i quan arriba el moment -que pot ser al cap d'uns dies o al cap d'uns anys- començo a escriure.
També anota quantes pàgines i capítols escriu cada dia. Fins i tot si algun dia no ha escrit. És una manera de penalitzar-se?
No, no! [Riu.] Tinc la mania de posar data a tot des de sempre. Quantificar, arxivar i conservar. La part més fàcil d'un llibre és l'escriptura. El més complicat és la preparació: un cop tinc la idea, el guió ho posa tot a lloc. Si Mozart tenia tota l'orquestra al cap quan composava, jo tinc la visió perifèrica del llibre. En el cas de Sombras en el tiempo, com que tenia clar que hi hauria sis personatges, en un primer moment vaig intuir que la novel·la tindria uns 180 capítols (30 per cada personatge). Això volia dir que el llibre superaria les 400 pàgines. Al final va tenir 209 capítols i 500 pàgines: no em vaig equivocar gaire.
La frase de Ray Bradbury "quantitat és igual a qualitat" és una de les seves divises.
Perquè com més escric, més sé escriure! Disfruto com una vaca, escrivint. Tinc una altra divisa: "En la rapidesa hi ha la veritat". Escric els llibres a tota velocitat, els vomito en calent. És per això que mai no faig correccions: en matarien la frescor, en refredarien el vòmit inicial.
Mai no ha tingut la sensació d'estar seguint ni rutines ni fórmules.
Cada llibre és una aventura. Escriure és un orgasme continu. Cada vegada m'agrada més, és com si la vida em perseguís. Tinc tantes novel·les pendents, tantes idees apuntades...