BarcelonaA més d'haver traduït Mercè Rodoreda, Eva Baltasar i Joan Sales a l'italià, d'explicar incansablement la història i la cultura catalanes des de la universitat i d'haver participat en nombrosos actes de promoció i difusió dels nostres clàssics contemporanis –com ha passat recentment amb Montserrat Roig–, Amaranta Sbardella (Roma, 1984) ha trobat temps per indagar en Barcelona des de dues perspectives: primer ho va fer amb els relats de Barcelona nua (Comanegra, 2019; traducció de Marina Laboreo Roig) i ara amb l'assaig Solare, notturna e sonora, traduït al català per Xavier Valls Guinovart. El llibre inaugura la col·lecció Barcelona Literària de l'Ajuntament de Barcelona, comissariada per Joan Ferrarons i Llagostera, i explora els vincles entre la cultura italiana i la capital catalana a través de la literatura, les arts escèniques, el cinema i el sector editorial.

¿És veritat que la seva relació amb la cultura catalana va començar per atzar?

— Sí. Va ser mentre preparava la tesi doctoral des de la Universitat de Siena. Tenia l'ambició d'aproximar-me a la reescriptura del mite d'Ariadna en tota la literatura universal, i va ser així que vaig acabar localitzant, al soterrani de la biblioteca de la facultat, un exemplar d'Ariadna al laberint grotesc de Salvador Espriu.

Recorda quina edició era?

— Tenia les cobertes grogues i la lletra de dins molt atapeïda...

Devia ser la de les Millors Obres de la Literatura Universal. Veig que aquesta col·lecció ha estat la porta d'entrada a molts lectors catalans durant generacions, i que ha travessat les fronteres.

— No sabia res ni de l'autor ni del català, en aquells moments. De fet, a la carrera m'havia especialitzat en rus, francès i espanyol, i per a la tesi vaig viatjar força a Sant Petersburg, París... i Barcelona. Va ser durant una estada a la Universitat Autònoma que vaig estudiar el català pel meu compte. Per aprofundir en Espriu vaig llegir les traduccions d'Adele Faccio [1920-2007], una de les pioneres a ocupar-se'n, i em va ajudar molt també Gabriella Gavagnin [professora de filologia catalana a la Universitat de Barcelona]. La Gabriella ha estat la meva gran mentora.

La seva traducció d'Espriu es va publicar el 2013. Encara no havia fet 30 anys.

— Quan em van proposar l'encàrrec vaig anar fins a la tomba d'Espriu per demanar-li si el podia traduir. I em va semblar que a través d'un cop de vent em donava permís. Sotto l’attonita freddezza di questi occhi [Passigli Editori] va acabar sent una antologia amb alguns dels millors contes de l'autor.

Itàlia estava començant a redescobrir la literatura catalana?

— No feia gaire que s'havien començat a reactivar les traduccions d'obres de Rodoreda. El 2008, l'editorial La Nuova Frontiera havia publicat la traducció de La plaça del Diamant de Giuseppe Tavani [1924-2019], i poc després les d'El carrer de les Camèlies [2009] i Jardí vora el mar [2010]. Després d'uns anys en què el ritme de publicacions havia baixat, s'entrava en una nova onada de traduccions que ha estat possible gràcies a una combinació de tres factors: hi ha el paper dels traductors, la feina de les agències literàries i institucions com el Ramon Llull, que a més de parlar dels autors catalans a les fires del llibre ofereixen ajuts a la traducció i a la promoció de les obres. El millor, però, pel que fa a les traduccions literàries del català a l'italià encara ha d'arribar. Aviat se'n podrà donar la notícia.

A l'assaig Solare, notturna e sonora explica que un dels primers ambaixadors literaris del català a Itàlia va ser Pier Paolo Pasolini.

— El 1946, Pasolini va demanar a Carles Cardó [1884-1958] que preparés l'antologia Fiore di poeti catalani, on va incloure autors com Verdaguer, Maragall i Carner. A la dècada dels 50, Eugenio Montale arribava a Barcelona com a corresponsal del Corriere della Sera i va dedicar alguns articles a explicar que la poesia catalana no era una pobra ventafocs de la literatura, com passava a Itàlia. Va estar a Montserrat, al Set Portes, a la secció romànica del Museu d'Art Modern i a la Casa Milà, que descrivia com "un formiguer, temple i fortalesa". Va acabar traduint Maragall a l'italià. Deia que el català sona com una pinya seca al foc.

El seu llibre és un recorregut amè, ple de revelacions, sobre les relacions entre la cultura catalana i la italiana.

— En ressegueixo els vincles a partir de l'Exposició Universal del 1888. Els primers italians que van arribar aquí van ser empresaris, que van fundar hotels, bars, cafès... i també van obrir fàbriques de vermut com la Martini & Rossi i la Cinzano & Co.

De seguida s'hi va instal·lar també un editor.

— Emanuele Maucci va arribar el 1892 a Barcelona i hi va fundar l'editorial que porta el seu cognom.

El defineix com "el capo dels llibres, el cèsar dels tiratges".

— Va tirar endavant una editorial que va arribar a ser de les més grans del món. Es va adonar de seguida que no podia apostar només per l'alta literatura i que havia de vendre els llibres a preus assequibles. El llibre de butxaca va néixer a Barcelona gràcies a un editor italià. Maucci va ser també el primer especialista en màrqueting editorial: va apostar per fer promoció mitjançant cartells en color a les llibreries, gasetilles a les revistes i una xarxa de crítics fidels. També va tenir la modernitat de no pagar gaire als traductors.

Posades totes juntes, les dades que explica a Solare, notturna e sonora ens fan adonar que els vincles entre les dues cultures són constants i importants.

— Hi ha molts novel·listes que retraten la ciutat de Barcelona en moments històrics diversos: Massimo Bontempelli, Italo Calvino, Germano Lombardi, Pier Vittorio Tondelli... Hi ha poetes com Marinetti que quan visiten Barcelona són escarnits. Hi ha cineastes com Michelangelo Antonioni que hi roden pel·lícules com El reporter [1975], amb Jack Nicholson. O actors com Totò: tot i que amb prou feines sortia de Nàpols, va fer una excepció filmant Totò d'Aràbia als estudis Esplugues City.

Hi veiem una foto on apareix Luigi Pirandello al costat de Josep Maria de Sagarra i l'empresari Josep Canals.

— Pirandello va arribar a Catalunya gràcies a Josep Pla, que després de passar una temporada llarga a Itàlia va recomanar aquest autor a Josep Maria de Sagarra. El 1923 es va poder veure al Teatre Romea la primera representació d'El barret de cascavells, de Pirandello, traduïda per Sagarra.

Un segle després vostè fa el camí invers: ha traduït a l'italià autors contemporanis com Eva Baltasar, Pol Guasch i Irene Solà, i també clàssics com La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, i Incerta glòria, de Joan Sales.

— Ens trobem en un moment molt dolç, però queda molta feina a fer. A través de la gira promocional de la traducció d'El temps de les cireres, de Montserrat Roig, he constatat que els italians cada vegada saben més coses de la literatura catalana. Les presentacions s'omplen. Un últim detall curiós: des de fa poc he començat a rebre missatges de booktubers italians que després d'haver llegit Irene Solà i Pol Guasch em diuen que volen aprendre el català.