Jelena Petanovic: "M'agrada l'estil clar i realista de Narcís Oller"

Jelena Petanović va estudiar filologia anglesa a Belgrad, la ciutat on va néixer el 1977. A la facultat va conèixer el seu futur marit, Pau Bori -amb qui anys després traduiria un clàssic de la literatura del seu país, El pati maleït, d’Ivo Andrić-. “Vaig descobrir la literatura catalana per amor -afirma-. Des que ens vam conèixer amb en Pau vaig fer classes de català, i al cap d’un temps vaig atrevir-me a fer les primeres traduccions. Vaig començar amb els poemes Les cases del meu carrer i Amèrica, d’Enric Casasses, i també el Plus ultra, de Jacint Verdaguer. El mateix any [2009] vaig traduir dos contes, Demà a les tres de la matinada, de Pere Calders, i El preu, de Francesc Serés, i també vaig rebre l’encàrrec de traduir El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada”.

El 2010 va ser un any important per a la literatura catalana a Belgrad: s’hi van celebrar les jornades Catalan Days i en el quart festival de poesia de la capital de Sèrbia hi va participar Jaume C. Pons Alorda traduït per Petanović. Mentre treballava en una antologia d’Enric Casasses i Dolors Miquel, 29 pesama, va rebre un altre encàrrec: la traducció al serbi de La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol, que veuria la llum l’any 2012. “Anglada i Sánchez Piñol han tingut força ressò comercial, però el meu objectiu era arribar a traduir alguns clàssics que m’agraden molt. Vaig començar amb Narcís Oller. N’he fet La bogeria, Pilar Prim i La papallona. Va ser el gran novel·lista català després de segles sense novel·la catalana i la seva aportació va ser enorme -el mateix Zola ho va reconèixer-, però tinc la sensació que avui no està prou valorat a Catalunya. M’agrada l’estil clar i realista d’Oller, i sobretot la seva empatia pels personatges, especialment pels femenins. M’interessa també com tracta els perdedors i els personatges marginals de la societat, i els de classe baixa, tot i que és cert que a vegades ho fa d’una forma un xic idealitzada”. A la Facultat de Filologia de Belgrad es poden estudiar actualment 29 llengües. “Una és el català: no us ho creureu, però el 2016 hi havia 150 estudiants de català a Belgrad -avança-. És una bona oportunitat per presentar-hi clàssics”. Jelena Petanović acaba d’enllestir la traducció d’una antologia de poemes de Joan Salvat-Papasseit.

Pieter Lamberts i Joan Garrit: "El traductor corre maratons"

Pieter Lamberts (Venlo, 1957) va començar la carrera laboral com a periodista en un diari regional holandès. Abans havia cursat la carrera de filologia neerlandesa i mentre escrivia articles va estudiar filologia espanyola. “El periodista fa una feina d’esprint; el traductor corre maratons”, explica després d’haver versionat a la seva llengua una quinzena de llibres. Molt abans que li proposessin d’ocupar-se de La felicitat, de Lluís-Anton Baulenas -que seria publicada el 2007 a Signatuur-, Lamberts es va interessar per la literatura catalana. Va ser el 1984. “M’hi vaig posar de forma autodidacta, a partir d’una gramàtica del professor Alan Yates -recorda-. A poc a poc vaig començar a parlar-lo. Era una llengua que m’intrigava molt”.

La convivència amb Joan Garrit, que es defineix com un “català de Manresa”, va ser un cop de mà definitiu. “Els estudis de català els vaig fer la dècada passada, i després de traduir La felicitat no he deixat d’encadenar encàrrecs”, reconeix. “En Pieter ho fa tot, però jo llegeixo l’original amb la seva traducció al costat i l’ajudo amb les frases fetes, els renecs i les expressions més quotidianes”, diu en Joan. “És un luxe treballar així!”, exclama el seu company.

El llibre de Baulenas va ser molt ben rebut als Països Baixos -va ser comparat amb les novel·les d’Eduardo Mendoza- i això va esperonar una nova traducció, Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, que va aparèixer el 2009. “És un autor molt interessant, però cal anar amb compte: és complicat i subtil”, reconeix Lamberts. Així i tot van repetir: han traslladat al neerlandès Senyoria (2010), Jo confesso (2013) i L’ombra de l’eunuc (2016). “Des del 2007 hem traduït un o dos llibres cada any”, diuen. Per exemple, Paraules emmetzinades, de Maite Carranza (2011), L’altra, de Marta Rojals (2015), Les dones de la Principal, de Lluís Llach (2016), i La senyora Stendhal, de Rafel Nadal (2017). “La crisi encara es nota en el món de les editorials, però mentre algunes portes es tancaven d’altres s’obrien”, asseguren. Un dels problemes que detecten a mitjà termini és que no apareixen traductors joves del català al neerlandès. Entre les últimes incorporacions hi ha Irene Van de Mheen (Ermelo, 1967), que ha traduït Maletes perdudes, de Jordi Puntí, La maledicció dels Palmisano, de Rafel Nadal i Germà de gel, d’Alicia Kopf.

Elena Zernova: "La poesia catalana és de les millors del món"

“A Sant Petersburg hi ha un lectorat de català des del 1989, i va ser gràcies a una de les primeres professores que vaig descobrir la vostra literatura. Em va regalar L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, i em va prometre que si la llegia coneixeria el caràcter català”, comenta Elena Zernova (Sant Petersburg, 1951). Fins llavors era traductora al rus del castellà i el gallec i professora de Filologia Hispànica a la Universitat Estatal, i l’obra de teatre de Rusiñol la va encuriosir prou perquè el 1993 fes una estada acadèmica a Barcelona, que li va permetre aprofundir en els coneixements de català i descobrir la força de la poesia del país.

“El primer que vaig traduir va ser una antologia de poetes contemporanis, L’ombra de l’altre mar -diu-. Hi havia Blai Bonet, Miquel Bauçà, Pere Rovira, Marta Pessarrodona, Jordi Sarsanedas i molts més”. Alguns dels autors que va incloure, com Joan Margarit, David Jou, Olga Xirinacs i Maria-Mercè Marçal, mereixerien antologies posteriors. “La poesia catalana és de les millors del món -reconeix Zernova-. Les arrels trobadoresques són molt importants, una base potentíssima que ha permès que s’arribés molt lluny. Així i tot, encara està poc valorada”.

Un dels noms que destaca la traductora és Maria-Mercè Marçal. “Té una força i una energia impressionants. És una poeta d’un nivell altíssim. Si l’hagués de comparar amb una veu russa seria amb Marina Tsvetàieva”, assegura. La feina de Zernova no s’ha limitat únicament a la poesia. S’ha ocupat d’ Aquí descansa Nevares, de Pere Calders; dels llibres de contes d’ El poble gris i Ocells de fang, de Santiago Rusiñol, i també de la primera obra que va llegir de literatura catalana, L’auca del senyor Esteve. “Va sortir el 2010 i va tenir força lectors”, recorda, abans de fer memòria de l’inici de l’interès per la literatura catalana al seu país: “Va ser des de la Universitat de Moscou que es va començar a traduir literatura catalana als anys 80. Entre els primers llibres que van aparèixer en rus hi havia el Tirant lo Blanch, de Joanot Martorell, i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.

Zernova ha passat unes setmanes a Barcelona per enllestir la traducció de Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, que sortirà d’aquí uns mesos. “Ha estat gràcies a aquesta novel·la que m’he adonat que en la literatura catalana contemporània també hi ha molt bons novel·listes”, diu. Li sap greu no haver pogut traduir al rus Jo confesso quan l’hi van proposar.

Amaranta Sbardella: "Vaig anar a la tomba de Salvador Espriu per demanar-li si el podia traduir"

Tot i la seva joventut -va néixer a Roma el 1984- el currículum d’Amaranta Sbardella deixa bocabadat. Va canviar la medicina pels estudis de rus, francès i castellà i es va llicenciar en llengües i literatures estrangeres. El 2013 es va doctorar amb una tesi sobre el mite d’Ariadna en la contemporaneïtat. “Estic molt contenta perquè aquest any Il mostro e la fanciulla ha sortit en forma de llibre a Quodlibet”, diu: actualment és una de les editorials italianes de referència en assaig. “Va ser investigant aquest mite que em vaig trobar amb una novel·la breu de Salvador Espriu, Ariadna al laberint grotesc, que em va fascinar tot i que no sabia gaire català. Em va fer l’efecte que era un repte que havia de superar”. Sbardella va acabar llegint tota l’obra de Salvador Espriu, va incloure l’Ariadna catalana a la seva tesi i va fer encara una proposta més arriscada: traduir una antologia de contes d’Espriu al català. “Vaig anar a la seva tomba per demanar-li si el podia traduir -admet-. I em va semblar que a través d’un cop de vent em donava permís”.

Sotto l’attonita freddezza di questi occhi va ser publicada per la prestigiosa editorial florentina Passigli el 2013 coincidint amb el centenari del naixement de l’escriptor. “Aquests últims cinc anys he traduït molt, sobretot del castellà i literatura comercial -comenta-. Del català també he traduït Amor prohibit, de Coia Valls (2016), i La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig (2017)”. Sbardella reconeix que li agrada fer “d’intermediària cultural”, i és per això que quan hi ha autors que li interessen molt els proposa. “M’agradaria traduir aviat Ramon Solsona i Vicenç Pagès Jordà”, diu. De moment està treballant en el projecte més ambiciós que ha assumit fins ara, Incerta glòria. La publicarà Nottetempo el primer trimestre del 2018 i expandirà encara més l’impacte internacional de l’obra mestra de Joan Sales. “M’han interessat molt les preguntes existencials i metafísiques que apareixen al llibre -explica-. Més enllà de les novel·les, m’agradaria traduir més narrativa breu. A Catalunya s’escriuen contes excel·lents -hi ha Rodoreda, però també Monzó, Pàmies i molts altres-; l’únic problema és que a Itàlia és un gènere que no interessa gaire a les editorials”.