ENTREVISTA

Viatge al fons de Serge Gainsbourg

La fascinació pel músic francès ha portat el periodista Pere Francesch a endinsar-se en la seva biografia i extreure’n una lliçó vital i creativa a ‘Gainsbourg, Dalí, moi non plus’

Viatge al fons  De Serge Gainsbourg / OLIVIER BOITET / ACE Zoom

El periodista Pere Francesch treballa a l’Agència Catalana de Notícies (ACN) des de fa més d’una dècada. Però la seva producció no acaba aquí, i ara els lectors tenen l’oportunitat de descobrir-ne un altre vessant amb el llibre Gainsbourg i Dalí, moi non plus (Cal·lígraf, 2019). La fascinació de Francesch pel músic francès es remunta a quan li van recomanar en una botiga el disc Histoire de Melody Nelson, i el projecte del llibre va començar ara fa uns deu anys. Tot i així, el resultat va més enllà d’endinsar-se en la relació poc coneguda de Serge Gainsbourg i Salvador Dalí. També és més que un llibre escrit per un fan, cosa que el converteix en un treball personal. “Gainsbourg em va obsessionar totalment”, afirma Francesch. “Hi ha pocs músics que tornen a la teva vida perquè els recuperes -afegeix-. Gainsbourg va ser una mena de Bowie; es va reinventar constantment i va passar pel rock, el pop, la chanson, la música psicodèlica i el reggae ”.

Així que la conjunció de la música i la figura de Gainsbourg van ser un revulsiu. “Hi ha una idea bàsica, que fins i tot em serveix d’exemple: que la vida s’ha de viure extremadament, com va fer ell, que li va treure el suc a la vida d’un manera molt forta”, explica l’autor. “També ha significat una lluita contra les meves inseguretats a l’hora d’escriure. Igual que Gainsbourg, també soc força tímid, i a l’hora d’escriure el llibre l’he vist com un exemple per vèncer les pors i les inseguretats i dir que soc capaç de fer un llibre”, diu Francesch. “Gainsbourg volia ser pintor -afegeix-, i quan va veure que no podia pintar va fer un exercici d’exorcisme i ho va cremar tot, es va reinventar i es va fer músic. Va gravar discos molt bons, però volia arribar a l’èxit i estar a dalt de tot, així que es va reinventar i va fer pop. Ell tenia un objectiu i el va perseguir, i jo he tingut l’objectiu durant aquests anys de publicar aquest llibre i l’he pogut aconseguir”.

La llibertat d’expressió

Serge Gainsbourg va ser un personatge excessiu, i avui seria controvertit per algunes de les seves lletres i vídeos. Per a Francesch, abordar la seva figura significa fer una reflexió de fons “sobre la llibertat d’expressió”: “També sobre com exercim la llibertat d’expressió. Hi he pensat molt, i a vegades encara tinc dubtes. Més que el Gainsbourg que va dir a Whitney Houston en un programa televisiu que volia follar amb ella, m’interessa molt el Gainsbourg que va fer una versió de La Marsellesa, cosa que li va portar amenaces de mort i boicot als seus concerts, i fa servir la llibertat d’expressió contra el poder establert i fa pensar la gent”. La trajectòria de Gainsbourg, que va tenir un alter ego canalla anomenat Gainsbarre, va estar esquitxada d’episodis com la polèmica que van aixecar la lletra i el videoclip de Lemon incest, on jugava amb la idea de mantenir relacions sexuals amb la seva filla Charlotte, i la vergonya que va fer passar a la cantant France Gall quan es va adonar del contingut sexual de la lletra de la cançó Les sucettes. “Quan l’he anat coneixent més l’he anat humanizant, i com més ho he fet podia fer dues coses: no voler-ne saber res o ser objectivament molt crític. Vaig descobrir les llums del personatge però també les ombres, que són moltes”. “Era un home molt carinyós -explica Francesch-. Jugava amb la provocació, però pel que he pogut descobrir era afectuós i respectuós, però bevia i representava un personatge d’ell mateix, el Gainsbarre”.

Gaingsbourg i Dalí, moi non plus flueix amb el ritme i les vicissituds d’una investigació periodística novel·lada: comença amb el viatge a París el 2011 de Pere Francesch Roms amb motiu de la commemoració del 20è aniversari de la mort de Gainsbourg i culmina amb el concert que la primera dona del cantant, Jane Birkin, i Charlotte Gainsbourg van oferir al festival Primavera Sound el 2018 i un altre viatge a París. També amb la reflexió de Francesch de com ha passat el temps per a ell durant aquests anys i de com s’havia mantingut la figura del cantant. “És de les poques coses que no havien canviat en tots aquests anys, l’obsessió per Serge Gainsbourg”, diu l’autor.

Dos creadors cara a cara

Com indica el mateix títol del llibre, la relació poc coneguda entre Serge Gainsbourg i Salvador Dalí és l’altre motor del llibre: el cèlebre “Picasso és comunista, jo tampoc” que l’artista empordanès va pronunciar durant una conferència al Teatre Maria Guerrero l’any 1951 va inspirar Je t’aime moi non plus i de quina manera la seva figura va ser cabdal per com Gainsbourg va modelar el seu personatge públic i es va esmolar l’afany de provocació. Francesch ha buscat incansablement però sense èxit una fotografia dels dos artistes, però sí que va trobar una fotografia de Gainsbourg caracteritzat de Dalí, i recorda els detalls d’una col·laboració frustrada.

En mans de Francesch, els dos artistes semblen la cara i la creu dels personatges que es creen els artistes per amagar la timidesa o per vendre més. Es pot dir que Dalí va ser un punt més blanc que Gainsbourg, però, tot i així, l’histrionisme pot ser devastador. “Provocar i crear un alter ego els va passar factura -conclou-. Crec que van coincidir en el fet que va arribar un moment que no van poder seguir representant el personatge que els havia fet famosos”.