Valèria Gaillard s’ha passat més d’onze anys immersa en la magna obra de Proust, ‘A la recerca del temps perdut’. N’ha traduït al català els tres primers volums i ha quedat fascinada: l’univers proustià li ha regalat una nova mirada al món

La prosa de Marcel Proust (París, 1871-1922) ha engolit del tot la traductora i periodista de l’ARA Valèria Gaillard. “M’ha canviat la vida, hi ha un abans i un després”, explica Gaillard, que ha traduït al català els tres primers volums d’ A la recerca del temps perdut : Pel cantó de Swann, A l’ombra de les noies en flor i El costat de Guermantes (Proa). La magna obra de Proust consta d’un total de set parts que l’escriptor francès va crear durant els últims 14 anys de la seva vida. Pocs dies abans de morir, i ja molt malalt, va poder escriure “fi”. Per a Proust res era simple. La memòria era un complex laberint i estava obsessionat en plasmar els records sobre el paper sense oblidar mai la sensualitat que evoca tota memòria. Era un gran observador, res se li escapava, però anotava, corregia i reescrivia infinitat de vegades buscant la manera de recrear allò viscut. Gaillard ha portat la seva prosa al català del segle XXI.

Proust publica Pel cantó de Swann, la primera part d’ A la recerca del temps perdut, el 1913, abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Com l’afecta el daltabaix històric que viu?

El narrador de l’obra de Proust és un noi que vol escriure. La primera part és la infància, i és la més poètica. Aquest narrador sempre té la necessitat de transcriure allò que sent. Va creixent i vol ser escriptor però no sap què fer, què escriure. Coneix diferents artistes i va descobrint diferents maneres d’apropar-se a la realitat. El costat de Guermantes [la part que ara es publica] és l’entrada a la maduresa, quan es mor la seva àvia. Ell projectava una obra més curta però se li va desbordar amb l’esclat de la guerra i amb la mort del seu gran amor, Alfred Agostinelli, que inspira el personatge d’Albertine, una de les heroïnes de A l’ombra de les noies en flor. Havia de fer tres parts i, al final, en va fer set.

Proust és coetani de Joseph Roth i Stefan Zweig. El seu món és també un món que s’esvaeix amb l’esclat de la Gran Guerra.

Proust neix precisament el 1871, l’any en què acaba la guerra francoprussiana. Va ser una derrota humiliant per a França. La família de la mare de Proust era d’ascendència alemanya i jueva i va viure l’esclat de la Primera Guerra Mundial amb molta angoixa. L’afer Dreyfus [Alfred Dreyfus era un capità francès d’origen jueu que el 1895 va ser condemnat, sense proves, de traïció], que va sacsejar tot França i va radicalitzar molt la població, també surt reflectit a la novel·la. Proust va descriure com dos mons fins aleshores separats, el de la burgesia i de l’aristocràcia, acaben confluint. I si les dues classes socials van coincidir en els mateixos salons va ser, en part, gràcies a l’afer Dreyfus, perquè el més patriòtic era anar contra el capità francès acusat d’espionatge [més tard es va demostrar que Dreyfus era innocent i que havia sigut víctima d’antisemitisme].

Hi ha l’obsessió per transmetre les emocions, el que s’ha viscut.

Per a Proust escriure era com traduir les emocions interiors. No es tractava de recuperar el passat ni recordar-lo sinó recrear-lo, un acte de creació a través de la imaginació. Hi ha una reflexió profunda sobre l’art en diferents vessants: pictòric, musical... El narrador, sense adonar-se’n, va aprenent i madurant. Observa tota l’aristocràcia decadent i, al final, conclou que tot el temps que ha passat als salons no és un temps perdut, perquè pot descriure aquest món en decadència. Proust valorava això: refer la vida copsada i viscuda.

Però també hi ha molta desil·lusió i decepció.

El narrador veu com la gent diu una cosa i en fa una altra. Al principi està fascinat amb les Guermantes però al final veu que tot plegat és cartró pedra. Quan finalment pot anar al teatre i veure la gran dama de l’escena, Berma, té una gran decepció.

Proust va escriure A la recerca del temps perdut al llarg dels últims 14 anys de la seva vida. ¿Hi ha evolució, canvis a l’hora d’escriure o enfrontar-se al món que l’envolta?

L’últim volum que va publicar en vida va ser Sodoma i Gomorra. La resta, La presonera, Albertina desapareguda i El temps retrobat, es va publicar de manera pòstuma. El final de la seva obra va ser com un tour de force, perquè volia tancar-la però estava molt malalt i no es volia curar. Es va tancar per escriure, i són molt importants les memòries que escriu Céleste Albaret, la dona que el va cuidar… El primer volum és molt poètic i després tot es desborda, és com si hagués trobat la clau per escriure. Era molt conscient que la seva obra era una bomba, que havia copsat moltes coses: l’amor, la gelosia, l’amistat, el temps, sobretot el temps.

Malgrat ser conscient que havia escrit una gran obra, les grans editorials el van rebutjar. André Gide, aleshores al capdavant de Gallimard, no el va voler i Proust es va haver d’autoeditar.

Proust era molt conegut, era un geni que anava als salons i brillava, sabia fer riure, era molt culte, tenia un gran talent. Se’l considerava un home mundà i un esnob. Gide, que al contrari de Proust vivia obertament la seva homosexualitat, va llegir Pel cantó de Swann amb molts prejudicis. Tanmateix, el segon volum A l'ombra de les noies en flor, ja el va publicar la NRF, i va ser amb aquest títol que Proust va guanyar fa cent anys el premi Goncourt.

Proust no vivia obertament la seva homosexualitat però és un tema latent a la seva obra.

Al principi ell va transposar la seva homosexualitat masculina a la femenina, potser perquè considerava que estaria més ben acceptat l’erotisme entre dones. A Sodoma i Gomorra, però, surten els prostíbuls masculins i, per exemple, les insinuacions del baró de Charlus, personatge inspirat en Robert de Montesquieu, que intenta seduir el narrador.

Proust reprodueix el llenguatge del carrer i escriu unes frases llarguíssimes. Traduir-lo al català del segle XXI no deu haver sigut fàcil.

Proust busca el seu estil, la complexitat de la frase. Vol que la frase sigui sinuosa, pràcticament oral, perquè el narrador està recordant. Tanmateix, el més complicat és que aquí no hem tingut mai un món com el que descriu Proust, no hi havia tants servents. Ha sigut difícil trobar les figures paral·leles. I l’argot també era un altre repte. Vaig escriure al Quim Monzó per saber com traduiria mâitre-chanteur. Em va dir que ho traduís per xaper.

Han passat pràcticament cent anys de la mort de Proust però se’n continuen publicant estudis. Segueix fascinant, i molt.

La prosa de Proust és com una filosofia de vida, una religió. Ell defensava que s’havia de llegir molt però que per crear s’havien de matar els grans autors, que tots som creadors en potència. Proust creia que si a la vida no vols perdre el temps has de crear, superar el temps, esdevenir immortal a través de l’art. Avui vivim a un ritme accelerat i l’escriptura és totalment oposada a la de Proust. Potser costa entrar-hi, però atrapa. A mi em va absorbir totalment. M’ha canviat la vida. Hi ha un abans i un després, perquè Proust sabia mirar, era un gran observador de les relacions humanes, sabia discernir el que era important a la vida. Si et deixes portar per Proust pots veure el món amb més profunditat, tenir una nova mirada. Proust ho enriqueix tot. Ara el corrent més important d’estudis sobre Proust és la genealogia d’ En busca del temps perdut. Les anotacions que feia de cada personatge, les mil opcions que havia pensat per a cadascun.