ENTREVISTA
SÍLVIA MARIMON
Joan Benesiu

“Pot ser que un dia despertem i Europa ja no hi sigui”

Autor de ‘Serem Atlàntida’ 

“Pot ser que un dia despertem i Europa ja no hi sigui” / MANOLO GARCIA Zoom

L’autor valencià torna a donar vida a personatges extravagants que recorren la vella Europa, amb un mapa del 1913, intentant saber d’on venen o qui són. ‘Serem Atlàntida’ està sargit amb preguntes sobre la nostàlgia o els espais de memòria

Joan Benesiu està acostumant a anar contra el vent. Es va autoeditar Gegants de gel però la crítica i el públic van acabar aplaudint l’obra. Va guanyar el premi Crexells i el Llibreter. Quatre anys després torna amb Serem Atlàntida (Periscopi, 2019), on el viatge, tant geogràfic com temporal, torna a ser molt present. Clara i Mirko van fins a l’illa de l’Ascensió, Txernòbil i Trieste intentant entendre’s a si mateixos i buscant uns orígens que portaran el lector fins als Balcans i la Segona Guerra Mundial. Benesiu és professor de filosofia en un institut, i al llibre desplega moltes preguntes sobre la nostàlgia, la memòria, els simulacres, els refugiats o la necessitat de l’espectacle per omplir el buit. Com el que busca una parella que vol anar a Alep per fer-se una fotografia circulant amb la maleta de rodes per un camí ple de mort.

A la novel·la abunden els espais de trànsit, des dels aeroports fins a les estacions de tren, les ciutats frontereres, les cruïlles i els meridians.

Sí, és un aspecte essencial perquè la novel·la està imbuïda de mobilitat. L’aeroport és interessant perquè totes les persones que hi són sortiran disparades als racons més increïbles del planeta. El meridià és una línia imaginària, i un dels altres temes essencials de la novel·la és el simulacre. Trieste no ha canviat de lloc, però les instàncies polítiques que l’han controlat, sí. És un permanent anar i venir, hi viu una comunitat jueva important i hi ha moltes nacionalitats. M’interessava com a espai narratiu.

El llibre està esquitxat de referències cinematogràfiques, de pintors, d’escriptors, de pensadors...

Tots aquests noms constitueixen una cartografia personal, és el meu mapa, construït al llarg de tota una vida de lectures. Som com illes, i aquesta soledat s’atenua, es mitiga, si ens acompanyen aquests pensadors. Podria haver-los robat les cites, però em sabria molt greu.

Els personatges viatgen per motius molt diferents. En el cas de Clara és com un desfici, vol sensacions extremes. Mirko busca els orígens i el narrador té la necessitat d’entendre què està passant.

Tots els personatges han perdut alguna cosa però no saben què és. Experimenten una certa nostàlgia sense experiència, són conscients que existeix un passat que han de reconstruir per tornar a un lloc. Clara és una mica fosca, hi ha tensió amb la seva sexualitat, però al mateix temps sembla que té les coses més clares que els homes de la novel·la.

El viatge és constant. ¿Podem entendre el passat visitant els llocs on han passat les coses?

Els llocs produeixen radiacions, emanen una força, però s’ha de saber digerir. Si la teva màxima aspiració quan visites un camp d’extermini és fer-te una fotografia i penjar-la a les xarxes socials, no serveix de res. En canvi, si estàs preparat, psicològicament o fins i tot filosòficament, és útil. És com visitar la tomba d’algú: allà no hi ha res però t’està comunicant alguna cosa. Hi ha una tensió.

Al llibre descrius viatges turístics a llocs on han passat barbàries: Prí piat, una ciutat fantasma després de l’accident nuclear de Txernòbil, Alep o fins i tot una presó comunista. Què mou algú a visitar aquests llocs?

La derrota d’Europa comença quan convertim el nostre món en un espectacle. Quan Buffalo Bill va venir a Europa, la gent se’l disputava. Tot era fals, però els espectadors creien que era real. Som així d’ingenus, ens creiem una recreació falsificada de la història americana. Hi ha la necessitat d’omplir un buit, la gent busca autenticitats en el turisme de la desolació. Ja no ens conformem amb la Torre Eiffel.

Fins i tot hi ha una parella de turistes que falsifiquen la història: col·loquen una nina a la maternitat de Prípiat.

Sí. La setmana següent aquesta nina ja tindrà pols i els turistes que la vegin pensaran que és d’allò més autèntica, que els nens van marxar tan ràpid que es van deixar la nina.

Hi ha una reflexió sobre la impunitat. Va visitar la tomba del genocida croat Vjekoslav Luburic, que es va refugiar a l’Espanya franquista i està enterrat al cementiri de Carcaixent.

Va ser una experiència curiosa. Vaig anar-hi sense saber què hi trobaria, no sabia en quina situació estaria la tomba. Quan vaig arribar era allà, a la porta d’entrada, en un lloc preferent. Amb la bandera croata i tot. Luburic és el responsable d’una gran massacre.

Espanya també té un problema amb els llocs de memòria.

Al meu poble, a la plaça, hi havia una estàtua de Franco que no van treure fins a mitjans dels anys 90. Em va molestar que per treure l’estàtua de Franco, cosa que agraeixo molt, destruïssin tot l’espai. Aquesta permanent necessitat d’eliminar les coses antigues em molesta. Vull habitar un món que té història, i un món amb història requereix espais de memòria.

A la novel·la descriu un bar a Ljubljana que es diu Nostalgija i que recrea la Iugoslàvia de Milosevic. ¿Seria imaginable un bar amb retrats de Franco?

No, perquè aquí el franquisme és viu. La ultradreta no vol tornar al franquisme pur i dur, això és una manera de banalitzar el missatge i de no comprendre’l. Però sí que els van bé algunes coses del franquisme. Allà es pot jugar amb el passat perquè hi ha una nostàlgia reflexiva. M’encantaria que aquí també poguéssim fer broma, però per fer-ho necessitem que no hi hagi franquistes que puguin prendre el poder.

L’última frase del llibre té un punt d’inquietant. “Creurem que duem Europa a la butxaca. Però no”.

La sensació que tenien els austrohongaresos era que vivien en un país inamovible, que tot era etern. Aquesta és la idea que ens ha transmès la literatura. Amb Europa passa una cosa semblant, pensem que la Unió Europea és eterna, però no podem viure sempre en realitat polítiques antigues; n’hem de pensar de noves. Pot ser que un dia despertem i Europa ja no hi sigui.