ENTREVISTA
Barcelona
Ferran Torrent

“Odio la burocràcia i les palmeres”

Escriptor 

“Odio la burocràcia 
 I les palmeres” / FRANCESC MELCION Zoom

Buidar un banc al centre de València. Fer-ho durant la mascletà fallera de 1983. I aconseguir-ho en només deu minuts. És possible? Aquest és l’objectiu que es marca el grup de lladres de ‘Poder contar-ho’, la nova -i divertidíssima- novel·la de Ferran Torrent

Ferran Torrent va publicar la primera novel·la on apareixia el detectiu Butxana -personatge noctàmbul i de llengua esmolada- ara fa 35 anys. No emprenyeu el comissari (Quaderns Crema, 1984) va inaugurar una sèrie de llibres on la València subterrània apareixia amb tot el seu esplendor lingüístic. Llegir Torrent continua sent una experiència molt agradable: ritme picat, sentit de l’humor i la sensació que els personatges, siguin inventats del tot o arrosseguin ombres reals, es comporten de forma genuïna. Poder contar-ho (Columna, 2019) no és cap excepció. Convoca l’investigador Butxana, però també la versió jove del periodista Marc Sendra, protagonista de les últimes dues novel·les de l’escriptor, Un dinar un dia qualsevol (2015) i Individus com nosaltres (2017). Tots ells es troben al rerefons de l’acció d’aquesta nova història, que se centra en els plans del Llargo, el Messié i el petit equip de lladres que recluten per assaltar un banc situat al centre de València. Pretenen fer-ho en plena setmana de falles, durant la mascletà. Som a la València de principis dels 80, la que començava una llarga etapa socialista que no es tancaria fins l’arribada al govern del PP el 1995.

En aquesta novel·la tornes al 1982, l’any en què escrivies No emprenyeu el comissari.

No havia pensat en això: aquell any m’anava bé per a la sociologia de la novel·la. Acabaven d’arribar els socialistes al govern.

Una de les crítiques que un dels personatges del llibre fa al socialisme d’aquells anys és l’excessiva burocratització.

Va ser terrible. Odio la burocràcia i les palmeres. I aquells anys vam anar ben servits d’una cosa i de l’altra. Les esquerres es van dedicar a posar normes per a tot, i era carregós.

I les palmeres?

Encara ara reincideixen en aquesta idea. Fa poc s’ha inaugurat el Parc Central de València [2018], i està ple de palmeres. Per què, en una ciutat tan calorosa, no planten arbres que facin ombra i ajudin a crear un microclima?

A la trilogia formada per Societat limitada (2002), Espècies protegides (2004) i Judici final (2006) vas furgar en la corrupció durant els anys de govern del PP. A Poder contar-ho ensenyes algun drap brut de l’etapa socialista. T’atreviràs a escriure sobre el present valencià?

Tinc l’hàbit de criticar-ho tot. A la propera novel·la tornaré a l’actualitat, i hi ha una pila de temes de l’administració actual per posar damunt la taula. En l’ús del valencià no s’està fent res, per exemple: que es venguin més llibres no serveix de res si la gent no parla la llengua als carrers. Un altre tema són els bous al carrer. Enguany hi ha hagut cinc morts -cinc!- i des del govern no s’han pronunciat. Encara que es considerin una tradició, són també una salvatjada, i s’hauria de poder canviar.

A les teves novel·les, per tant, pot rebre tothom.

Sí, però el meu marc mental és d’esquerres i valencianista.

Poder contar-ho és el tercer llibre d’una nova sèrie que anomenes El Segon Sistema i que té com a protagonista el periodista Marc Sendra. Aquí, ell queda en un segon pla, rere el grup de lladres que planegen un atracament sonat.

Em vaig inspirar en un cas real que va passar a València el 1993. Dos individus es van emportar 100 milions de pessetes durant les falles. Jo volia ambientar l’acció una dècada abans. Em vaig dir: ¿seràs capaç d’organitzar un atracament enmig de la ciutat? Primer vaig provar-ho jo... [riu]. Vull dir que vaig anar al banc que els personatges volien atracar per calcular si seria factible robar els diners durant els minuts que dura la mascletà.

I vas arribar a la conclusió que sí, que es podia fer.

Vaig adonar-me que sense l’ajuda d’algú de dins no te’n sortiries.

Fa dos anys, quan presentaves Individus com nosaltres, deies: “Tot el que algú s’emporti d’un banc em sembla perfecte”. Ja tenies la novel·la al cap?

Devia haver escrit la idea inicial en una llibreta. Els darrers anys hem pogut comprovar que els bancs ens han robat, i molt, a través de les preferents i el rescat de 60.000 milions que vam haver de pagar els contribuents. Fa un mes llegia que d’aquí poc per mantenir els diners al banc és probable que ens facin pagar... Penso en la gent gran que ha estalviat tota la vida i m’indigno.

L’eix principal d’aquest llibre és l’atracament vist des de molt a prop dels lladres.

Soc molt fan dels atracaments, però des d’una perspectiva literària i cinematogràfica. Aquí, entre les meves fonts d’inspiració hi havia la pel·li de Kubrick [ Atracament perfecte ], però també Un, dos, tres, de Billy Wilder, que és una comèdia amb diàlegs genials. Una novel·la tan coral com Poder contar-ho només podia mantenir el ritme amb diàlegs abundants que permetessin aprofundir en la psicologia de cada personatge. Si m’hagués aturat en les descripcions el llibre hauria tingut 700 pàgines.

A més de la preparació de l’atracament, entre les subtrames de la novel·la hi ha el periodisme, la policia de l’època, els combats de boxa i les timbes de cartes clandestines.

Al País Valencià la gent juga moltíssim. No parlo de ludopatia, que és una addicció que sovint acaba en tragèdia. He vist moltes partides de cartes al llarg dels anys, i jo mateix hi he jugat una mica, només per provar l’adrenalina que se sent. Un bon jugador de cartes ha de ser intel·ligent. A més, cal que es comporti de forma ètica. Els codis ètics no escrits m’agraden molt més que les normes fixades.

Per això els teus personatges viuen al marge de la llei però són de fiar.

No segueixen les normes del primer sistema, on els mateixos que prohibeixen robar s’embutxaquen diners d’amagat, fins que al cap dels anys es descobreix la trampa.