LITERATURA
SÍLVIA MARIMON
Barcelona

"He sentit de nou la fragilitat que sentia durant el franquisme”

Amb ‘A l’amic escocès’ Maria Barbal torna als pobles de les muntanyes per narrar una història sobre com la Guerra Civil va trasbalsar les vides de molts

Maria Barbal: “He sentit de nou la fragilitat que sentia durant el franquisme” / PERE TORDERA Zoom

“Escric perquè m’agrada. Perquè és una manera de viure sota d’altres pells. És a dir: per ser qui no soc i fer allò que no faig, segurament un intent de transvestisme i d’inconformisme. Escric per tenir la llibertat de dir el que no diria enraonant. Algunes hores, escric per necessitat”, va escriure fa temps Maria Barbal (Tremp, 1949). En Benet, el protagonista de la seva darrera novel·la, A l’amic escocès (Columna), també escriu i s’hi esforça per fer-ho bé. Però la Guerra Civil va esmicolar molts somnis i els quaderns del Benet van quedar en un calaix. Barbal, que es va donar a conèixer amb Pedra de tartera (1985), torna als pobles de les muntanyes per narrar una història sobre com la Guerra Civil va trasbalsar les vides de molts. L’autora de Càmfora, País íntim i En la pell de l’altre, però, va més enllà del trauma d’una derrota per explicar tot allò que podria haver estat i no va ser, el pas del temps, la pèrdua, l’amistat, l’amor i el desamor, la sensibilitat pel paisatge que ens envolta o la importància de la terra, d’allò que ens atrapa i que, a vegades, voldríem deixar enrere.

Torna a la Guerra Civil, però en aquest cas tria un home d’un petit poble del Pallars que ha d’anar al front. Per què?

M’interessava portar endavant aquesta història a partir d’uns escrits que tenia d’una persona que va fer la guerra. Aquesta persona feia esborranys de les cartes que enviava, és a dir, tenia l’instint de voler escriure bé i ho volia fer cada vegada millor. Feia resums de llibre, escrivia els seus sentiments, sobre el neguit que li provocava la guerra i sobre la història d’una amistat que es va perdre. Aquesta persona havia de ser el protagonista.

¿Aquests diaris són d’algú proper?

Sí.

¿Els diaris els ha descobert fa poc?

Hi havia una part que la tenia des de fa vint anys, la part que justament tocava la guerra, però no ho vaig trobar gaire interessant perquè ja havia escrit Pedra de tartera. Després vaig tenir les cartes d’amor que el protagonista escriu a l’Elvira i aleshores vaig veure que la història continuava. L’amistat amb el brigadista escocès em va semblar molt atractiva des del primer moment, però feia falta alguna cosa més. He necessitat una llarga meditació abans d’enfocar la novel·la.

Després de llegir tots els seus escrits, ¿ha canviat la percepció que tenia d’aquesta persona?

No d’una manera radical de blanc i negre, però hi ha molts matisos que he descobert i me l’han configurat millor. És com una pintura esbossada que he pogut acabar.

¿El fet que fos algú proper ha facilitat que pogués parlar dels seus sentiments?

En gran part sí, perquè era molt pròxim i em podia fer la idea de com tot allò que li havia passat l’havia influït com a persona. En part no, perquè precisament estava a prop. Ha tingut les dues cares, però segurament guanyaria la propera.

La novel·la parla de la Guerra Civil, però sobretot d’allò que hauria pogut ser i no va acabar sent. En Benet renuncia a un dels seus somnis.

És una història comuna a moltes persones que van viure aquella època. Després de la guerra, amb totes les morts, la destrucció, l’empobriment..., la majoria van haver de fer moltes renúncies. Molts se sentien responsables de la seva família.

Però no hi ha penediment.

El protagonista [el Benet], molt a poc a poc va acceptant la seva nova vida i troba la projecció de les seves capacitats. Descobreix l’amor gràcies a una feina que fa que vagi d’una banda a l’altra. Li va bé perquè té un caràcter tímid i tancat cap a dins i la feina el connecta i el fa progressar. Té aquella part no explicitada als altres que és el seu món dels dibuixos i els escrits, però amb els anys ho va deixant perquè l’absorbeixen la feina i la vida familiar.

L’impacte de la guerra és força freqüent dins la seva narrativa.

Per la meva data de naixement i per les meves circumstàncies. És una herència que no volia acceptar, però quan vaig començar la primera novel·la vaig veure que era irrenunciable. Anys després en soc encara més conscient, que és difícil rebutjar una herència.

Per què és tan difícil?

L’herència que vaig rebre era dolorosa i la rebutjava perquè pensava que això els havia passat a ells, als padrins, a qui sigui. Jo no havia viscut allò, sabia com havia anat però no hi volia pensar gaire. Però després em vaig adonar que era una cosa molt més profunda i que em calia exterioritzar-la, i ho he fet mitjançant l’escriptura.

¿Creu que col·lectivament no s’ha verbalitzat prou l’impacte de la guerra?

Col·lectivament no se n’ha pogut parlar, no s’han rescabalat les ferides, no s’ha pogut establir que van passar coses negatives per una banda i l’altra, i anar endavant. Aquest silenci imposat ha influït en la meva actitud.

La terra, en aquesta i altres novel·les, també és molt important, com ho són els orígens o el desplaçament a la ciutat.

Això és molt important a les comarques que han perdut nivell econòmic i població. Veuen que les persones que han marxat progressen i els que es queden es troben en un món que es va tancant en si mateix i que no tira endavant. Hi ha la visió que la professió artística és més abastable a la ciutat i quan es torna al poble tot plegat pot quedar en un somni. En paral·lel, hi ha l’abandó de la casa, deixar el pubillatge, renunciar a la tradició, deixar a la seva sort la família.

L’escena dels cosins tornant a la casa dels padrins, on havien viscut moments tan alegres, amb les taules plenes de pols i la padrina en un racó, ho retrata molt bé.

Els padrins han tingut dificultats perquè tenien molts fills i una hisenda molt petita. Quan es fan grans es queden sols sense aquells fills tan amorosos. Aleshores hi ha aquella pèrdua humana.

Introdueix la mirada d’un estranger, el brigadista escocès.

En George és en part el contrapunt del Benet perquè ha pres decisions bastant diferents, ha tallat amb la família per seguir una vocació. Té una mirada de fora, li sembla que sap què és la Transició espanyola, però quan es troba en un lloc més concret i amb una persona que coneix, s’adona que encara pot aprofundir molt més en tot el que han suposat aquells anys.

Al Pallars hi ha moltes fosses amb víctimes de les represàlies. El tema de la revenja i les delacions també és present al llibre.

Es viu en silenci. Hi ha hagut manifestacions de dol molt tardanes, plaques que s’han posat amb el nom de gent que van afusellar prop de la carretera. En aquestes petites commemoracions només hi han anat les persones que ho van viure, els polítics i el Memorial Democràtic, però hi ha una part de la població que no en parla. Hi ha més aviat una indiferència perquè no s’ha sabut dialogar sobre aquestes ferides, que són profundíssimes.

¿Quines conseqüències han tingut tots aquests silencis?

Aquest silenci i aquest recel per no parlar del passat han influït en la nostra societat perquè han fet veure l’ocultació com una cosa normal. Totes aquestes persones van passar per unes situacions terribles. Això ha creat una marca. Potser el que estem vivint ara ve d’aquest gruix de silenci, de la falta de reconeixement a totes aquestes víctimes.

La manca de llibertat és molt present, a la novel·la. Ara torna a haver-hi problemes de llibertat.

En Benet passa la resta de la joventut en un ambient força hostil. Espero que tot plegat no torni, però, naturalment, com que he viscut gran part de la vida en època franquista, hi he pensat i he sentit de nou la fragilitat que sentia durant el franquisme, la sensació de tornar a una època en què no es pugui parlar de certes coses sense exposar-se.