ENTREVISTA
GERARD FAGEDA SOLER

Joan Manuel Soldevilla: “Tintín és més quixot que el Quixot”

Joan Manuel Soldevilla: “Tintín és més quixot que el Quixot” / CRISTINA CALDERER Zoom

Els pares de Joan Manuel Soldevilla (Barcelona, 1964) li van comprar el seu primer Tintín, El Temple del Sol, amb només cinc anys i, amb 7 anys, el besoncle Fernando li va regalar Don Quijote de la Mancha. Des d’aleshores no ha parat de rellegir, estudiar, publicar articles i llibres i comissariar exposicions sobre Hergé i Cervantes. No ha sigut fins ara, però, que els ha unit en l’assaig Del Quijote al Tintín. Relaciones insospechadas entre un libro de “burlas” i un tebeo “infantil” (Cal·lígraf), una mena de diccionari bilingüe Quixot-Tintín, Tintín-Quixot en què cada lletra recull una similitud o coincidència entre els dos universos. “Em sorprèn que no se m’acudís relacionar-los abans”, s’estranya l’autor.

Se li va encendre la bombeta explicant Cervantes als alumnes de segon de Batxillerat de l’institut Ramon Muntaner de Figueres. “Analitzàvem el capítol en què el Quixot allibera uns delinqüents picarescs i el cap se me’n va anar amb Tintín i els pícaros. Vaig pensar que en podria fer un article”. Després de la primera troballa, l’autor es va embalar i va haver de destriar. “De forma natural i estimulant, sense pressió, vaig anar acumulant coincidències i similituds, algunes anecdòtiques i divertides i d’altres de més profundes, com la trama o les tècniques que utilitzen per dotar de versemblança la història. Al final n’ha sortit un assaig de 300 pàgines. En podria haver fet un altre volum, però només me l’hauria llegit jo”.

Quan es va començar a imaginar el llibre va demanar opinió a la seva dona, la també escriptora Maria Mercè Cuartiella, que li va intentar fer veure que estava a punt d’emprendre una quixotada. “Em va recomanar que ho deixés estar”, recorda rient el professor figuerenc. Després que Soldevilla li expliqués algunes analogies, però, ella va canviar de parer, tal com espera que facin els lectors. “D’entrada, és probable que a la gent li cridi l’atenció el títol i comenci a llegir amb desconfiança -explica-, però que al final diguin sorpresos: «Ep, no sé com s’ho ha fet, però això està ben travat»”.

En aquest sentit, Soldevilla defineix l’assaig com “un joc intel·lectual amb un punt provocador”, sobretot quan rebla el clau i afirma, per exemple, que “Tintín és més quixot que el Quixot”. L’autor ho argumenta amb el Diccionario de la Real Academia a la mà. “Recull, i així es fa servir popularment, que un quixot és aquell que actua de forma desinteressada. I el Quixot té un objectiu molt clar: esdevenir un heroi de cavalleries del qual s’escriguin llibres”. En canvi, l’escriptor defensa que Tintín, malgrat ser periodista, no és vanitós i les seves accions són desinteressades. “Quan s’acaba el món no truca al diari o va corrent a la redacció. Salva el planeta i ja està, ell no vol ser reconegut -diu-. Això sí, és un periodista horrorós”.

Entrar pels marges

La intenció de Soldevilla no era escriure res acadèmic que demostrés les influències de Cervantes en Hergé, però sí que apunta que Tintín, en part, beu del Quixot. “Georges Remi va fer unes il·lustracions bastant bones del Quixot quan tenia 20 anys, és a dir, el coneixia i podem suposar que el va llegir. I és curiós com Cervantes fa servir uns mecanismes narratius molt originals que també utilitza Hergé. Això demostra la modernitat del Quixot i el classicisme de Tintín”. Tot i això, el figuerenc recorda que els autors són molt diferents: “Un és un excombatent agre i amargat, l’altre és un home que ha guanyat diners i té una vida burgesa”.

Sí que coincideixen en el fet que al principi les seves obres són considerades de caràcter menor i no pugen al panteó fins al cap d’uns anys. Tal com subratlla el titular del llibre, el Quixot és vist com una novel·la de burles i el Tintín com un tebeo infantil. “Els dos entren pels marges: el Quixot el llegien els estudiants i les criades, era un bestseller, i el Tintín era per als nens. El Quixot té més partida històrica, però Tintín ja ha creat un corpus d’uns 400 o 500 llibres”.

Soldevilla també entra per camins alternatius i no reglats. “Sempre he intentat jugar des del meu territori, català i hispànic, ja que el món francobelga ho ha estudiat tot sobre Tintín. Aquest assaig no te’l farà cap francès i m’agrada donar-li un toc personal”. A més, publica en revistes acadèmiques on la majoria de col·laboradors són, com a mínim, doctorats. “Em veuen com un paio estrany i m’hi trobo a gust, tot i que cada vegada costa més trobar l’encaix. El món universitari t’aboca a publicar molt per sumar punts i consolidar la teva plaça, que per un costat està bé, però per l’altre perverteix una mica la publicació”.

Així, lluny de l’endogàmia academicista, Soldevilla es dirigeix a un públic transversal i aconsegueix amb aquest assaig el que durant dècades s’ha dedicat a fer des de l’escola pública, apropar la cultura a tothom i contagiar la passió per la literatura que manté des de ben petit. “No cal haver llegit Tintín o el Quixot perquè t’agradi el llibre. És més, per a mi l’èxit seria que el lector deixés el meu assaig per començar el Quixot o el Tintín -diu-. Crec que un bon llibre és el que t’estimula a llegir-ne un altre”.