LITERATURA
Barcelona

Guillermo Martínez: “Els fets són unívocs, però les interpretacions canvien al llarg dels anys”

Guanyador del premi nadal amb ‘Los crímenes de Alicia’

Guillermo Martínez: “Els fets són unívocs, però les interpretacions canvien al llarg dels anys” / FRANCESC MELCION Zoom

Tenint en compte que és argentí, l’admiració de Guillermo Martínez per Jorge Luis Borges no és cap sorpresa -de fet, li ha dedicat com a mínim un assaig, Borges y la matemática (2003)-. Los crímenes de Alicia, guanyadora de l’últim premi Nadal, que Destino publicarà al febrer, s’endinsa en una fascinació més recent, la que té per Lewis Carroll, que el 1864 va publicar una novel·la que va canviar el curs de la literatura, Alícia al país de les meravelles.

¿D’on neix el seu interès recent per Lewis Carroll?

Em van encarregar un pròleg per a un llibre seu que es diu Lógica sin pena i, documentant-me, vaig trobar que quan va morir va deixar tretze quaderns amb anotacions íntimes. En principi, l’únic que els va llegir tots va ser el nebot de l’autor, Stuart Dodgson Collingwood, que en va escriure la primera biografia. Quatre d’aquests quaderns van desaparèixer. En un dels altres, Carroll parla de la relació amb Alice Liddell, la nena que va inspirar la novel·la. Una de les pàgines d’aquest quadern va ser arrencada per la família.

¿Va ser aquest detall el que va activar la seva creativitat?

En part sí, perquè vaig començar a imaginar possibilitats narratives. Hi ha una frase que a la novel·la atribueixo a un poeta que diu així: “ No hay fuente más rumorosa que la palabra no dicha, ni libro más extenso que el que perdió una página ”.

En el cas de la relació de Carroll amb l’Alice i altres nens s’ha parlat recentment de pedofília.

Aquests últims temps Carroll s’associa molt a la seva inclinació pels nens. Hi ha molts elements que no es coneixen i se simplifiquen al voltant d’aquesta qüestió. A la novel·la intento mostrar la resta de proeses de l’autor: va inventar un joc de paraules que va precedir l’Scrabble, va crear un codi alfabètic i també va fabricar una màquina per poder llegir a les fosques. Era una mena d’inventor en sèrie.

Al llibre, l’assassí actua seguint els símbols disseminats a Alícia al país de les meravelles.

Carroll va treballar un món surrealista i oníric que també tenia un punt sinistre. Alguns dels jocs lògics d’ Alícia al país de les meravelles inspiren l’assassí. També apareixen escenes reformulades, com aquella en què les llàgrimes estan a punt d’ofegar la protagonista.

No he trobat gaires matemàtics que parlin amb tant d’entusiasme sobre els jocs de paraules.

És que són meravellosos. A la llegenda del gólem, el rabí dona vida a la criatura de fang escrivint-li la paraula emet al front. Quan el vol matar, esborra la primera lletra: emet dona vida; met te la pren. Pensa també en l’ADN: les permutacions de quatre lletres són la font de tota forma de vida biològica.

A Los crímenes de Alicia hi ha una part d’especulació filosòfica d’arrel borgiana.

Els fets són unívocs, però les interpretacions canvien al llarg dels anys. En aquest punt és important el conte Pierre Menard, autor del Quijote : reescriure l’obra mestra de Cervantes paraula per paraula en una altra època fa que el significat del llibre sigui un altre.

La seva novel·la vincula l’Oxford de finals del segle XX amb el victorià.

El campus d’Oxford, que conec molt bé perquè hi vaig estudiar, és com una illa aturada en el temps. Quan em miro el passat penso en una frase d’ El missatger, de L.P. Hartley: “El passat és un país estranger. És un lloc on les coses es fan d’una altra manera”.