Entrevista

Embarcar-se en un creuer misteriós

Després de dos llibres de contes a Males Herbes, Jordi Masó debuta en la novel·la amb ‘L’hivern a Corfú’, on un home de mitjana edat emprèn un divertit i intrigant viatge pel Mediterrani

Embarcar-se En un creuer misteriós / GETTY Zoom

“Al matí, en Bruno, el bàrman sicilià, ja no hi era”. Així comença L’hivern a Corfú, primera novel·la de Jordi Masó. El protagonista principal d’aquesta nova ficció divertidíssima -que “inventa” precursors il·lustres a l’autor com Pere Calders, Francesc Trabal i Santiago Rusiñol-és un home de 43 anys, en Bertran Bartra, que es troba embarcat en un creuer de luxe pel mar Mediterrani tot sol i sense tenir-ne ganes.

“Aquest llibre ha nascut a partir d’un error -admet Masó, que compagina l’escriptura amb les classes a l’Esmuc i al Conservatori de Granollers: com a pianista ha gravat més d’una cinquantena de discos-. Vaig començar a escriure amb la intenció de fer un conte sobre un personatge de mitjana edat gris i avorrit que mentre viatja en un creuer descobreix un secret que l’obliga a investigar el seu voltant per descobrir què passa”. Com que Masó no vol aigualir la festa dels lectors s’atura aquí. En Bertran Bartra s’ha divorciat de la dona fa poc: arrossega aquest trauma, de la mateixa manera que sembla que l’ombra de l’humor negre el persegueixi arreu on va. “Ell no s’ho passa tan bé: a vegades pateix”, diu l’autor de volums de contes com Polpa (2016) i La biblioteca fantasma (2018). A la primera meitat de la novel·la, Bartra passa gran part del dia i de la nit bevent whiskys i còctels mentre es deixa sorprendre per alguns dels passatgers del creuer. Hi ha, entre d’altres, una italiana retocada al quiròfan que pren infusions de marialluïsa per no tenir flatulència, el cambrer “d’un típic bar espanyol de tapes” que porta per nom El Jabalí Hambriento i una professora de secundària del barri de Gràcia a qui li encanta el sushi. També hi ha un caniche entremaliat a qui li criden “ behave yorself, little boy!”, un mag que es treu un conill de la butxaca i uns quants pianistes. Un d’ells recorda el mateix autor. “Al final resultarà que soc un egocèntric i sempre em col·loco als llibres!”, exclama. Podria tractar-se d’un joc hitchcockià: a Masó li agrada plantejar misteris extravagants als lectors, herència d’haver llegit a Borges, Kafka i Gracq, entre molts d’altres.

De Foster Wallace a Calvino

L’hivern a Corfú transcorre gairebé íntegrament al creuer Pioneer of the Seas. Per força remet a llibres ambientats al mar, ja sigui en vaixells de luxe com el que va explorar David Foster Wallace a Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer (Literatura Random House, 2001) o en transatlàntics com el que es va inventar Pere Calders a Ronda naval sota la boira (Selecta, 1966). “Fa deu anys vaig agafar un creuer amb la família, ens hi havia convidat la meva mare: llavors l’únic referent que tenia al cap era la sèrie Vacaciones en el mar ”, recorda l’autor amb murrieria. Dos llibres que temàticament ressonen a la novel·la de Jordi Masó són El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati, i Si una nit d’hivern un viatger, d’Italo Calvino. El primer, perquè Masó juga amb la paciència dels lectors -sempre fins a límits tolerables-; el segon, perquè la novel·la de Calvino és una col·lecció de primers capítols sense connexions entre ells que comencen històries i presenten personatges sense donar-los l’oportunitat de viure ni el nus ni el desenllaç de la narrativa més estàndard.

“En un dels capítols del llibre recordo aquelles paraules de Txékhov que diu que si en el primer acte d’una obra surt un clau, en l’últim el protagonista s’hi ha de penjar. Hi ha variants en què en comptes d’un clau es parla d’una pistola o una escopeta -diu-. El cas és que tal com s’ha llegit habitualment, sembla que qualsevol petit detall ha de ser important a l’hora de tancar una història. Però també s’ha dit que en realitat Txékhov es queixava d’aquesta premissa, i que quan parlava del clau, la pistola i el rifle ironitzava”. Jordi Masó es queda amb la segona interpretació de les paraules del narrador i dramaturg rus.

Hi afegeix, a més, dosis generoses d’humor, que a L’hivern a Corfú poden fer pensar en P.G. Wodehouse, Lewis Carroll i Nancy Mitford, a més de Trabal, Calders i Monzó. “ ¿Quién nos rescatará de la seriedad? ”, es preguntava Julio Cortázar a La vuelta al día en ochenta mundos. Masó dispara contra les convencions -socials i narratives- a través d’un personatge que, des d’una misantropia considerable, s’interessa per les petiteses de tot el que l’envolta. Així, un dels personatges més desagradables de la novel·la és el poeta Severí Sistach, autor de llibres com Porcell occit, que es dedica a perseguir els adolescents del vaixell. “No pensava en cap autor en concret -assegura Masó, amb un somriure malèvol-. De debò, no tenia ningú al cap!”

El Pioneer of the Seas viatja pel Mediterrani rumb a Corfú, amb un Bertran Bartra progressivament angoixat pel misteri que amaga el vaixell. Encara que el destí sigui només un des del principi, el lector es preguntarà si, a través de la galeria d’homes i dones extravagants que poblen el vaixell, el personatge no està descrivint la profunda soledat en què viu. “És una pregunta que m’han fet força aquests últims dies -diu Masó-. El que m’interessava era mostrar la peripècia d’en Bertran. Si hi ha cap missatge té a veure amb la soledat. Per això cito aquella frase de Joseph Conrad que diu «Vivim com somiem: sols»”.