Acaba de tornar d’una petita gira promocional per Mallorca i Eivissa, però les presentacions d’Un amor (Destino/Columna) no exhaureixen l’energia ni l’elegància d’Alejandro Palomas. Nascut el 1967 a Barcelona, l’escriptor va aconseguir, creant el personatge de l’Amàlia, una repercussió notable entre els lectors. Des d’Una mare (2014), Palomas ha seguit fent créixer el món d’aquesta dona madura amb tres fills i molts problemes. El llibre amb què ha aconseguit l’últim premi Nadal, Un amor, gira al voltant del casament d’una de les noies, l’Emma.

Llegint les teves novel·les tinc la sensació que intentes que les injustícies del món en quedin fora.

Visc en un món que no m’agrada. Tot el que no puc arreglar m’ho soluciona la ficció. Ho he fet sempre inconscientment des que vaig començar a escriure. Quan escric soc com Billy Elliot ballant: és com si el meu cos s’encengués i prengués una vida diferent. Escrivint em sento lliure i em sembla que tot està bé. Una vegada la mare em va dir: “La vida és bella, el món no ho és tant”. Hi estic totalment d’acord.

Escrius per protegir-te?

Sí, per crear-me un lloc segur. Escriure és la meva revolució: potser no canviaré el món, però si aconseguís canviar algun dels lectors dels meus llibres mentre em llegeix ja em donaria per satisfet.

Com eres, de petit? Escrivies?

Vaig ser un nen molt infeliç perquè no encaixava enlloc. Dels 7 als 13 anys vaig ser víctima del bullying. També vaig patir abusos sexuals. Ara en puc parlar perquè m’he alliberat del sentiment de culpa.

Més endavant vas estudiar filologia anglesa a la Universitat de Barcelona.

Primer vaig fer tres cursos de filologia àrab, però quan va ser l’hora de matricular-me a quart vaig decidir canviar. Ens passàvem el dia traduint fragments de l’Alcorà: no era el que volia fer la resta de la meva vida.

Per què vas triar l’anglès?

Havia estudiat en una escola anglesa, el Santa Clara. És una llengua amb una musicalitat fabulosa. En aquella època m’agradaven molt les germanes Brontë. Totes tres: Charlotte, Emily i Anne. Em fascinava el patiment dels seus llibres, els incendis, els paisatges i els castells. Jane Austen m’avorria més... De les Brontë vaig passar a uns altres germans: Lawrence i Gerald Durrell.

¿I vas començar a viatjar als escenaris dels seus llibres? Les illes gregues, Alexandria...

No. M’agrada conèixer els llocs però només a través dels llibres. Em vull quedar en mons intangibles i poc agressius.

Després de fer filologia vas marxar a San Francisco, on vas fer un màster en poesia.

Llegint autors com Sylvia Plath, Anne Sexton, Robert Creeley, Marianne Moore i Robert Frost em vaig adonar que eren massa críptics. La poesia que jo volia escriure s’havia d’entendre.

No vas debutar amb un llibre de poemes, sinó amb una novel·la, El tiempo del corazón (Siruela, 2002). Llavors ja feia anys que traduïes.

No ho he pogut deixar fins fa un any, tot i que m’encantaria continuar fent traduccions de tant en tant -de llibres que jo triï-. Soc qui soc gràcies a Luis Magrinyà, d’Alba Editorial, que em va donar les primeres correccions i traduccions, es va asseure amb mi moltes tardes i em va donar consells de gran valor.

¿Algun dels autors que has traduït t’han influït a l’hora d’escriure?

Sí. Jeanette Winterson, amb qui crec que compartim un ritme idèntic. També Gertrude Stein: m’encanta la llibertat que tenia escrivint i que s’encomana fins a l’últim llibre, Guerras que he visto.

Hi ha hagut un abans i un després en la teva trajectòria amb Una mare. ¿Et va passar alguna cosa especial perquè imaginessis l’Amàlia?

Vaig fer el pas d’anar-me’n a viure al camp tot sol. Fins llavors vivia al Born, i estava tip del soroll, del turisme i de l’asfalt. Em vaig aïllar del món pensant que hi trobaria el silenci i m’equivocava: tenia el cap ple de veus, i una d’elles era la de l’Amàlia. Vaig posar-me a escriure la novel·la inspirat en la meva mare, pensant que si li donava una vida de ficció li allargaria la vida real. Estic convençut que l’escriptura i la ficció canvien la realitat.

La trilogia formada per Una mare, Un gos i Un amor ha transformat la teva vida. Ara farà el salt al cinema.

Una mare va quedar entre les deu novel·les finalistes de Rodando páginas, una trobada professional anual entre el sector editorial i l’audiovisual. Vaig anar a Madrid a parlar del llibre a un auditori ple de productors. Tenia cinc minuts per convence’ls. Vaig sortir a l’escenari i vaig començar a parlar: no recordo res del meu discurs, devia entrar en una espècie de dimensió màgica. A les tres de la matinada Morena Films em comprava els drets. Formaré part de l’equip de guionistes sense voluntat de controlar res, sinó de passar-m’ho bé.

I ara, què?

Ara estic millor que quan era jove,perquè m’he adonat que la meva manera d’encaixar al món és no encaixant-hi.