BarcelonaEl jove Demon Copperhead, narrador i protagonista de l'última novel·la de Barbara Kingsolver (Annapolis, 1955), s'ha d'esforçar des del primer dia per sobreviure. De fet, és ell mateix qui ha de sortir de dins de la seva mare, inconscient a la caravana on malviu després d'una sobredosi. Igual que un personatge de Dickens, però a finals del segle XX, Copperhead va d'una llar d'acollida a una altra, canvia d'escoles com qui canvia de mitjons i quan finalment comença a triomfar com a jugador de futbol americà, una lesió el fa entrar en contacte per primera vegada amb els opioides. Guanyadora del premi Pulitzer, Demon Copperhead –en català a Navona, traduïda per Marta Hernández Pibernat i Zahara Méndez Hernández– és una novel·la d'aprenentatge memorable ambientada a Lee County, al sud dels Apalatxes, en una comunitat empobrida, destruïda pel consum de drogues (legals i il·legals) i desatesa per les institucions.

¿És la primera vegada que visita Barcelona?

— No. La primera traducció d'un llibre meu va ser en català, Arbres de mongetes [1988; Edicions de l'Eixample, 1991]. Fins i tot vaig venir a presentar-lo. Més de tres dècades després, torno a ser aquí. I he fet el mateix que vaig fer llavors, anar a veure la Sagrada Família, un edifici meravellós.

Quan va venir el 1991, havia deixat temporalment els Estats Units a causa de la primera guerra de l'Iraq.

— Me'n vaig anar per raons polítiques i perquè en aquells moments treballava en una novel·la ambientada a l'Àfrica, que molts anys després acabaria sent La Bíblia de l'arbre del verí [1998; Proa, 2000]. Arbres de mongetes explicava la història d'una dona que, com jo, havia marxat de Kentucky i s'havia instal·lat a Arizona. Va ser des d'allà que, acompanyada de la meva filla de quatre anys, vam passar tot un any a les illes Canàries.

La Bíblia de l'arbre del verí narrava, des del punt de vista d'una família de missioners de Geòrgia, la lluita per la independència del Congo als anys 50 del segle XX. Demon Copperhead està ambientada a la regió dels Apalatxes, on vostè va néixer i créixer. Què va fer que comencés a escriure-la?

— Sempre escric sobre les coses que m'amoïnen, i en aquest cas feia molt de temps que m'angoixava el que passava des de finals dels 90 als Apalatxes en relació al consum massiu d'opioides.

De l'addicció que generen els opioides se n'ha parlat força, sobretot gràcies a l'assaig de Patrick Radden Keefe L'imperi del dolor (2021) i el documental La bellesa i el dolor (2022) de Laura Poitras, en què la fotògrafa Nan Goldin plantava cara als Sackler, la família que es va fer multimilionària gràcies a un dels seus fàrmacs estrella, l'opioide OxyContin.

— Precisament perquè els mitjans feia temps que en parlaven no volia que aquesta història desaparegués un cop s'haguessin dictat quatre sentències judicials. Molts dels fills de la crisi dels opioides continuen vivint traumatitzats, ja sigui perquè van perdre els pares d'una sobredosi, perquè els van tancar a la presó o perquè han quedat fets pols després de ser addictes. El consum d'opioides ha estat com passar una guerra, als Apalatxes. Ha destruït famílies i comunitats senceres. En vaig ser conscient molt aviat, del problema, quan vaig començar a veure que a alguns nens del barri els havien d'educar els avis perquè als pares els havien empresonat. No podia entendre com s'hi havien enganxat d'aquella manera i com havien arribat a traficar. Eren bona gent.

La novel·la és plena de bona gent que perd el nord.

— Volia fer-ne un retrat complex i matisat, allunyat de l'estigmatització. Els addictes a les drogues eren vistos com a monstres de qui calia allunyar-se... i en molts casos la seva addicció havia començat amb una recepta mèdica.

És precisament el que li passa al Demon Copperhead, protagonista de la novel·la.

— Sí. La regió dels Apalatxes va ser una de les grans damnificades en relació al consum d'opioides. Farmacèutiques com Purdue Pharma, fabricant de l'OxyContin, van introduir aquests fàrmacs sobretot en zones rurals i pobres com la nostra, a Virgínia de l'Oest, però també a Kentucky i a Maine. Érem un objectiu fàcil perquè històricament hem tingut una gran manca de metges. Els pocs que hi ha reben tants pacients al dia que per força han de tirar pel dret a l'hora de fer receptes. En el cas dels pacients amb dolors crònics o que han tingut accidents laborals o lesions esportives, es va abusar de la prescripció d'opioides. Hi ha una cara B d'aquesta història. Els opioides no es van començar a receptar perquè sí. Hi va haver una operació comercial enorme per part de les farmacèutiques. Els representants d'aquestes empreses es passejaven per aquí fent promeses sucoses. Per cada 100 receptes d'opioides que feia un metge, les farmacèutiques li regalaven un viatge a Hawaii. Tot això ho sé gràcies a metges que me n'havien parlat.

¿Li va ser difícil l'aproximació a un tema tan complicat en clau novel·lística?

— Devia passar dos anys donant-hi voltes. Volia escriure sobre els opioides, però també sobre la pobresa heretada als Apalatxes per intentar trencar el clixé que som rednecks i hillbillies ignorants. Llibres com Una família americana, de J.D. Vance, han fet molt de mal en aquest sentit. Venir d'una classe social modesta als Apalatxes és doblement perjudicial: a la pobresa s'hi suma la desatenció institucional. Com més pensava en el llibre, menys factible veia escriure'l. I creia, honestament, que interessaria poc, veient l'èxit de falsos testimonis com el de Vance. Però tot va canviar la nit que vaig passar a la casa de Kent on Charles Dickens havia viscut...

Què va passar?

— Mentre el meu marit dormia, vaig tenir una conversa amb Dickens mentre seia a l'escriptori on havia concebut David Copperfield. Em va dir que el que jo havia de fer era reescriure la seva novel·la, canviant la pobresa que havien heretat els fills de la Revolució Industrial a Anglaterra per la pobresa dels Apalatxes als anys 90 del segle XX.

Com Dickens, va escollir un nen que no triga a ser orfe.

— Sí. És ell qui ens explica la història. Tenim el mecanisme psicològic de no voler mirar cap a la gent desafortunada. Jo faig just el contrari: donar-los veu.

La desgràcia dels personatges de Demon Copperhead passa pels opioides legals, però també per l'heroïna i el fentanil.

— Quan els opioides van deixar de ser legals, l'addicció que hi tenia tanta gent era tan gran que va haver de recórrer a drogues com l'heroïna i el fentanil. Hi ha un opioide sintètic nou que pot arribar a ser 50 vegades més fort que el fentanil, i que et pot matar molt fàcilment. És el nitazè. A Virgínia, on visc des de fa uns anys, cada vegada hi ha més veïns que porten a sobre Narcan, un antídot per salvar la vida a algú que té una sobredosi d'opioides.

Sembla que la situació que explica al llibre està anant a pitjor. Què es pot fer per revertir-la?

— En primer lloc, necessitaríem que el govern admeti que ens enfrontem a una epidèmia greu, i que l'addicció a les drogues és una malaltia com el càncer o la diabetis. No la curarem enviant la gent a la presó ni estigmatitzant-la. Cal compassió i tractaments.

El Demon té la sort d'anar a parar a una clínica de rehabilitació.

— Els personatges em fan patir tant que a vegades els he de salvar. Aquesta novel·la meva ha tingut un èxit insospitat. Amb els diners que he guanyat en concepte de drets d'autor estic construint una clínica de rehabilitació a Lee County, el lloc on transcorre Demon Copperhead.

És un gest molt generós per part seva. Hi ha gent que quan s'enriqueix encara vol fer més diners...

— No necessito més del que ja tinc. Visc en una casa gran amb una família meravellosa. Els diners són una altra malaltia greu del nostre temps. Si ja en tens però sempre en necessites més, malament. El secret per ser feliç és la modèstia.

—