Llegim 09/04/2016

Els dobles gogolians

Xènia Dyakonova
3 min
Els dobles gogolians

Nikolai Gógol (1809-1852), a més de narrador, era home de teatre. Així que vés a saber si les seves excentricitats, referides per més d’un contemporani, no eren tant una forma de cridar l’atenció com un intent de posar música a l’espectacle d’una vida solitària i austera, la vida d’algú que escrivia molt, i molt torturadament, i sortia poc.

Diuen que un dels passatemps preferits de Gógol era tricotar: feia mocadors de punt de colors llampants per a ell mateix i vestits per a les seves germanes. També diuen que volia construir un globus terraqüi que només contingués el mapa de la seva Ucraïna natal, que no deixava d’enyorar ni a Rússia, on es va desenvolupar la seva carrera literària, ni a Roma, on va viure més de quatre anys per desintoxicar-se de la fama. En una trattoria romana, on actualment hi ha un retrat seu, Gógol discutia amb els cambrers sobre la nata que afegien al cafè, i s’esforçava a persuadir-los de la necessitat d’aconseguir una nata més densa, com la que havia tastat a les cafeteries ucraïneses. Pel que fa a l’activitat teatral pròpiament dita, el millor paper, per a Gógol, era aquell que havia interpretat en una representació escolar: el d’una bruixa que era capaç de tocar-se el llavi inferior amb la punta del nas. Sembla que el nas prominent de l’escriptor, en efecte, li suscitava un orgull especial, amb un punt de picardia.

“Us envio el meu nas”

No és estrany, doncs, que un dels contes gogolians més originals i divertits que hi ha al volum publicat per Nevsky Prospect (editorial que porta el nom d’un altre conte de Gógol) es tituli La nariz. Inclòs a Historias de San Petersburgo, el recull més madur i perfecte de l’autor, narra les peripècies de l’assessor col·legiat Platon Kovaliov, que un bon dia es desperta i veu que ja no té nas. Més endavant, descobreix que el seu nas té vida pròpia i s’ha convertit en un senyor respectable que té un estatus més elevat que el de Kovaliov, ja que porta tricorni i l’uniforme de conseller d’estat. Això és el que més exaspera el protagonista quan es troba amb el seu peculiaríssim doble a l’església de la Mare de Déu de Kazan. Gógol, que va escriure el relat el 1835, el va enviar a la revista L’Observador Moscovita juntament amb una carta a l’editor en què deia: “Us envio el meu nas. Si la vostra estúpida censura s’oposa a la presència d’un nas en una església ortodoxa, podeu traslladar-lo a una de catòlica. De tota manera, no crec que la censura s’hagi begut l’enteniment fins a aquests extrems”. El consell de redacció no només va considerar blasfema aquella escena, sinó que va titllar tot el text de “brut, vulgar i banal”. Si no fos per la intercessió de Puixkin, que admirava la fantasia sarcàstica i l’enginy verbal de Gógol i va aconseguir, al cap d’un any, publicar la narració a la revista El Contemporani, les aventures de Kovaliov i el nas haurien estat inèdites durant molt de temps.

Avui dia, al centre de Sant Petersburg, davant de l’església de la Mare de Déu de Kazan, hi ha un monument a Gógol. No gaire lluny d’allà, hi ha un monument al nas de Kovaliov. Esculpit en marbre ucraïnès i enganxat damunt d’una placa a la paret d’un edifici antic, va ser inaugurat el 1995, en el marc del Festival de l’Humor i la Sàtira, a l’avinguda Voznesenski, on se situa l’acció del relat. El 2002, el nas de marbre, que pesa prop de 100 kg, va ser misteriosament robat. L’ajuntament en va encarregar una còpia, i quan els escultors estaven a punt d’enllestir-la, el monument original va reaparèixer a l’entrada d’un edifici contigu. L’original va ser recol·locat, i la còpia, adornada amb una berruga inquietant, va anar a parar al Museu de l’Escultura.

stats