Vilafranca del PenedèsUn llibre publicat fa gairebé cent anys (Ossi di sepia és de 1925), el més cèlebre entre els de l’autor premiat amb el Nobel el 1975, continua sorprenent-nos amb la seva novetat i la seva fondària. Versos no sempre fàcils de desentranyar, amb una puntuació que varia com varia la nostra percepció dels fets biogràfics. Per això els clàssics són clàssics: perquè el missatge que enclouen és perdurable i el pas del temps no en desgasta la gravetat.

Ossos de sípia conté molta vida, a pesar que l’autor no havia arribat encara a la trentena quan va donar a conèixer l’obra. A l’arbre, “els grocs de les llimones” —expectants i encesos— es tornen un símbol de l’energia vital encara no sotmesa, de la seva joiosa cremor: “i el gel del cor es desfà, / i dins el pit ens cascadegen / les seves cançons / les trompetes d’or de la lluminositat”. Molta vida, sí, que, tanmateix, ja se sent amenaçada per la fugacitat, entelada per la consciència de la pèrdua. El nen que s’ha fet una barca de cartró: “Qui ha edificat sent la seva condemna”. La naturalesa sembla estesa darrere un tel lleu: “Ens movem en un polsim / nacrat que vibra”. Dos gaigs inesperats, una fredeluga, la margarida que irromp d’un “sòl no herbat [...] esquerdat”: l’impuls de l’existència apunta pertot! I el jo s’hi emmiralla: “s’agita el cor / com la juliola”. Però tot és precari, i res no dura: “Felicitat aconseguida, es camina / per tu sobre el tall d’una espasa”.

El formigueig del viure

Adesiara recupera la bella traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís de l’any 1988, a la qual no sabríem objectar gaire res (tret d’algun togliere que, en comptes de treure, potser hauria d’haver estat prendre). La rima ocasional hi és sacrificada en pro del sentit d’uns versos que imposen la seva llei i allò que sovint se n’ha dit la forma orgànica. Van desfilant per l’obra una infinitat de detalls, d’“esdeveniments inadvertits, / llums-ombres, canvis sobtats / de les coses inestables de la terra”; també molts personatges que revelen aquest formigueig del viure i que demanen la inscripció perdurable de tant de moviment per mitjà de la paraula poètica. El pare del poeta, posem per cas, que li ha transmès la llengua. “La vida és aquest balafiu / de fets corrents, va / més que no cruel”, llegim en la poesia titulada Fluxos, el pretext de la qual presenta una colla de marrecs caçadors. La peça acaba afirmant que “la vida és cruel més que no vana”. Els fluxos varis: enfront de les coses inestables de la terra, el ressò durador de la paraula.

La memòria és, també, un dels temes principals de l’obra. Memòria recreada dels estius antics “al país on el sol crema / i ennuvolen l’aire els mosquits”. Però també la memòria involuntària que ens adverteix del misteri del temps: “Grinyola la corriola del pou, / l’aigua puja a la llum i s’hi fon”, diuen uns versos admirables. Del pou de la memòria, d’aquella fosquedat del temps —Vinyoli dixit—, en puja una visió, el jo d’una edat remota: “Tremola un record en el curull poal, / en el pur cercle una imatge riu”. Sí, la intuïció del misteri que es fa sempre tan present en els versos del genovès.