En Camilo Cruz creix a Queím, un suburbi de Rio de Janeiro, als anys setanta. Tot i que està envoltat “de gent pobra”, carn de favela, és fill d’una família de classe mitjana, amb prou comoditats. El pare és metge, fa moltes guàrdies. La mare s’està a casa, i passa un munt d’hores tancada en una habitació plena d’ous que col·lecciona, ous per fer bonic. El noi té una germana més petita. El matrimoni gairebé no es parla, i està a punt de separar-se. “El teixit de les nostres videtes era fosc i ens amagava completament, un burca sense ulls”. En Camilo va néixer amb el cordó umbilical embolicant-li el coll, estrenyent-l’hi. Per culpa d’això, pateix el que ara en diríem una diversitat funcional. Ell, però, fa servir un llenguatge més directe: “Esguerrat, però no gaire”. Utilitza crosses per caminar des dels vuit anys.

Victor Heringer (1988-2018) incorpora dibuixos i fotografies a la novel·la. I, de tant en tant, també uns petits sols fets d’apòstrofs i fins algun cor negre, que, integrats en el text, resulten més aviat puerils. També s’inventa un fotimer de paraules: xiuxiuodi, terrofàstic, discapacilent o rirriure, que el lector ja jutjarà si aporten cap mena de plus expressiu al relat (jo m’inclino a pensar que no). Però la història, desesperançada, en alguns passatges arriba a commoure. Per exemple, quan assaja alguna forma de compassió: “Estava borratxo [el pare]. Anava una mica de tort, com el fill esguerrat”.

Descobrir l'amor gràcies al germanastre

Un dia, quan en Camilo encara és petit, son pare arriba a casa amb un nen de pell més fosca, en Cosme. ¿És fill de víctimes de la dictadura militar? La primera reacció consisteix a rebutjar el nouvingut, que sembla que hagi fet acte de presència per torbar la pau d’una llar que no resulta, precisament, un model d’harmonia. Però a poc a poc el parer d’en Camilo cap al seu germanastre anirà canviant. I també el seu afecte, que és compartit per l’altre. Junts descobriran la sensualitat. I l’amor. El primer amor. “Jo vaig estimar en Cosmet com la Bárbara va estimar en Guilherme”. Aquesta frase forma part d’una llarga tirallonga de frases que ens fan saber que tot de persones, tot de noms, estimen altres persones, altres noms. Sis pàgines plenes de noms amorosos, sis!: “El vaig estimar com en Lucas va estimar la Sophia i en Daniel va estimar la Gabriela”. Suposo que és un tret més de l’escriptura il·luminada que també fa lloc als petits sols o, en un capítol anterior, a una llarga enumeració de nens de la classe (que, en realitat, és una tipologia de criatures possibles al Brasil dels setanta).

Quan el protagonista ja és gran, acull a casa seva un nen de carrer, en Renato, i hi ha un cert efecte de simetria respecte a l’adveniment inexplicat d’en Cosme tants anys enrere. El protegeix, com li hauria agradat que algú l’hagués protegit a ell, durant la infantesa. Hem llegit infinitat d’històries de formació. Aquesta no difereix gaire de la majoria. Hi ha, però, un fet tràgic, que estroncarà la relació entre en Camilo i en Cosme: “Les meves coses tenen una mica de memòria, i la seva memòria està enganxada al record d’en Cosmet”. Malgrat tots aquests trets d’estil que més aviat em fan arrufar el nas, la història va creixent, i toca el moll de l’os d’una veritat inapel·lable: la irrevocabilitat dels destins malaurats. Tot molt trist, com la presència de la mare, ja derrotada per l’existència, que es mostra al narrador com una “olor de dents gairebé corcades, però acabades de rentar”.