Literatura
Llegim  /  Crítiques 04/10/2022

La veu immortal d'una mare

Maria Canelles Trabal debuta amb 'Contra la nostàlgia', una novel·la implacable i ben construïda

3 min
L'escriptora Maria Canelles fotografiada a Barcelona

Vilafranca del PenedèsL’opera prima de Maria Canelles Trabal té un títol que sembla el d’un assaig. Deliberadament asèptic, molt ajustat a la tesi de la novel·la: la protagonista –Meritxell o, més aviat, Meri, que és la forma que ha triat ella– fa mans i mànigues per esborrar la memòria de la seva consciència. De fet, “s’entrena per no recordar”. Però no se n’acaba de sortir, i el passat se li acaba imposant per mitjà de l’escriptura a partir del dia que rep la notícia de la mort de sa mare. Des de ben jove s’hi ha barallat, amb l’escriptura, però una mena de pruïja perfeccionista li ha impedit de publicar mai res. Té por de fracassar, i això la paralitza. També és aficionada a fer mitja: teixir i text són paraules que comparteixen arrel. Fa trenta anys que la Meri viu als Estats Units, a Syracuse, on treballa en una universitat. La seva especialitat és el teatre del Segle d’Or. Abans havia viscut a Londres. Quan comencem a conèixer-la, ja és una dona de seixanta anys, a qui toca, sisplau per força, tornar a Sabadell per acomiadar-se de la mare. Aquí han quedat les dues germanes: Maria Teresa i Immaculada. Els pares han estat uns cristians tan devots que la seva captinença ranejava en la beateria. El personatge –formidable– de la mare, però, és capaç d’incórrer en una hipocresia dolorosa, arran d’un episodi que ha condicionat l’existència de la Meri (el primer dels dos que la marquen de per vida).

Enterrar el passat escrivint

L’autora coincideix amb Ramon Solsona: en les seves novetats editorials, tots dos fan servir la novel·la Donetes , que va entretenir diverses generacions de dones (sobretot), principalment a partir de la versió cinematogràfica que se’n va fer el 1949. Les tres germanes fan teatre emulant les germanes March. En el fons, però, és la Meri qui mou els fils. Perquè aquesta és, sobretot, la seva història, en la complexitat de la qual el lector va penetrant a poc a poc, encaixant les peces d’una narració que combina diversos plans temporals (abans de l’enigmàtica anada a Londres, l’estada a la capital anglesa i, deu anys més tard, la fugida als Estats Units). En el drama de la Meri, la mare hi fa un paper decisiu: “Ets intensa, un pop amb centenars de tentacles”. La seva veu no acaba d’extingir-se mai del tot, i la trobem en els tediosos missatges de contestador que deixa a la filla o “ben endins del seu cap”, el de la protagonista, que no sol contestar els primers. Les dues germanes, en canvi, més aviat fan de comparses.   

Contra la nostàlgia és una novel·la implacable, ben construïda, sobre una escriptora que no escriu, tot i que disposa de diversos arguments prou brillants per aventurar-se a fer-ho. Un capítol molt suggeridor sobre els senyals del cos ens deixa arran de la capacitat entranyable i guaridora de l’escriptura per a la protagonista. L’única manera que tenia d’enterrar el passat era redactar la seva pròpia història en aquell quadern que, durant el viatge de tornada en avió, quedarà ple a vessar de lletra. No és lletra morta: té el color fosc de la sang que s’ha assecat. O el de les cicatrius que signen el cos, després que t’arrenquis, una rere l’altra, totes les crostes que estan a punt de certificar que una ferida ha quedat, finalment, superada.

stats