Llegir per primera vegada els versos de Iehuda Amikhai (1924-2000) produeix una impressió forta, immediata. Diria que és una sensació que comparteixen lectors habituals de poesia, però també llegidors poc o gens avesats al gènere, als quals aquesta obra pot sorprendre molt més que no pas als primers. El poeta hebreu més important del segle XX escriu amb molta claredat. Als seus lectors no els cal desentranyar recursos retòrics gaire sofisticats ni tenir un gran coneixement de la literatura hebrea ni occidental per entrar en el moll de la qüestió. Amikhai és un poeta agraït, dotat d’un aire si és no és sapiencial, que fa que els seus versos no es deslliurin mai d’un cert pes de sentència aforística: “Consells per a un bon amor: no en tinguis / de lluny. Pren-ne sempre de prop teu”. Així comença el poema Consells per a un bon amor, del llibre El temps (1977). Formava part de l’antologia Queda’t amb mi, publicada per Columna, dins una col·lecció -aquella del corb- de vida massa efímera. Manuel Forcano va ser-ne el descobridor entre nosaltres. I ha continuat sent el seu traductor més fidel.

Ara bé, la gran campanada de la poesia d’Amikhai en la nostra llengua es va produir l’any 2001. Forcano hi tornava amb Clavats a la carn del món, una nova antologia -en aquest cas a Proa- que, com l’anterior, tenia en compte tots els títols de l’autor, però que era força més completa. A la coberta del llibre, unes tisores dibuixades, correlat objectiu d’una de les seves peces més conegudes, Poema d’amor i dolor : “Tot el temps que vam estar junts / fórem com unes bones i útils tisores. // Després de separar-nos vam tornar / a ser dos esmolats ganivets / clavats a la carn del món / cadascú al seu lloc”. Els versos il·lustren el bo i millor de l’obra lírica d’Amikhai, i el sentit de la impressió amb què he volgut començar aquest article: recorrent a un objecte tan quotidià com aquell, el poeta ens proporciona una severa lliçó moral. Ningú, quan comença una relació amorosa, no deu comptar que algun dia allò pot virar cap a l’odi. Ningú que faci servir unes tisores no preveu que, separades les dues parts que la formen, l’objecte es pugui convertir en un parell de ganivets. Unes tisores retallen; els ganivets tallen, colpeixen, fereixen...

L’aparició de Poemes de cos i d’ànima, en l’elegant edició d’Adesiara, és una notícia excel·lent. Ho és per als que ja disposen dels volums anteriors del poeta, perquè n’ampliaran el coneixement i el gaudi. Però ho és, també, per als que no havien sentit parlar mai d’aquest autor, perquè entendran quantes veritats es poden dir en vers i s’adonaran, encara, de la utilitat de la bellesa per fer entendre tantes veritats. “El meu nom és Iehuda, / però carinyosament em diuen Iuda”. La poesia de l’israelià no pretén ser carinyosa, però sí que comparteix amb aquests versos l’obstinació de ser antiretòrica. Els seus són versos sense Déu, amb un punt de desolació resignada: “Sense Déu ni cap dona, / jec sol damunt un llit ben dur”.

Una ànima a punt de caure

L’escepticisme és l’actitud basal, doncs. I, si cal, per afermar-la, el poeta fins esmena la plana al Cohèlet : “L’home, en la seva vida, no té temps per tenir temps per a tot”. De la vitalitat de l’amor en queda un record bategant, però poca cosa més. Com uns versos emocionants de Patrick Kavanagh dedicats al seu pare, aquests d’Amikhai: “Recordo el meu pare quan em despertava per a les pregàries / del matí. Ho feia tocant-me delicadament el front / i no pas arrencant-me de sobte la flassada”. Aquests altres versen sobre la qüestió jueva: “Els jueus són un parc natural / on els arbres creixen molt junts i estrets, tant que ni els morts / no poden estirar-se”.

“Que se’m mori l’ànima amb el cos!”, diu el vitalista Iuda. El cos ja ha envellit. El cor, també: “Ell m’estira i tiba la corretja, / i jo el crido: / cor meu, gos meu, cor meu”. En aquests quatre versos tan bells hi ha una proclama definitiva i crua: “Com un diari enganxat pel vent en una reixa, / així s’ha enganxat la meva ànima a mi. / Si el vent es calmés, / em cauria”.