A les notícies no paren de dir-ho, som davant d’una emergència climàtica, d’una possible fi del món. Segons les últimes prediccions, en 30 anys ciutats com Bangkok o Xangai quedaran sota l’aigua pel desgel dels pols, i a Catalunya els efectes del canvi climàtic també seran devastadors. Tot i això, escric aquest text des d’un bar amb la calefacció a tota màquina, mentre prenc cafè en un got d’un sol ús i vesteixo roba fabricada a l’altra banda del planeta.

L’apatia amb què les societats occidentals encarem la nostra cada-vegada-més-probable extinció és el tema central de Podem salvar el món abans de sopar, l’últim assaig de Jonathan Safran Foer, que anteriorment ha publicat novel·les com Sóc aquí (Amsterdam, 2016) i Tot està il·luminat (Columna, 2002). ¿Per què no fem res per aturar el canvi climàtic? ¿Per què no actuem? Segons ell, perquè el canvi climàtic és avorrit, no té un relat prou sexi i no ens toca directament, com passa amb les guerres. I això fa que ens mirem els huracans i les sequeres des de l’Starbucks, sense adonar-nos que les properes dècades seran crucials.

Per disseccionar aquesta indiferència climàtica, l’autor nord-americà s’embarca en una exhibició d’assagisme creatiu, i recorre a tota mena de llistes, anècdotes i metàfores per apuntalar el seu discurs i a la vegada revelar-nos algunes grans veritats de la naturalesa humana. Safran Foer rememora els sacrificis individuals que la població americana va haver de fer per vèncer en la Segona Guerra Mundial -com ara començar a pagar impostos- i ens recorda que el model actual no és sostenible, perquè si tothom consumís al ritme dels EUA -o d’Europa- necessitaríem quatre planetes per abastir-nos. Per sacsejar-nos i fer-nos despertar, l’autor rememorarà la passivitat de milions de jueus polonesos davant l’Holocaust, se n’anirà a l’espai per explicar-nos la història de la primera foto de l’esfera terrestre, i fins i tot s’atrevirà amb un soliloqui psicoanalític en forma de discussió amb si mateix sobre aquesta paràlisi planetària. Fins que, finalment, desembolicarà la seva proposta estrella: fer-nos tots vegetarians.

Podria semblar una boutade, però la del vegetarianisme és una tesi que Safran Foer ja va defensar al seu assaig anterior, Comer animales (Seix Barral, 2009). Allà ho argumentava a partir de posicions ètiques i del maltractament que les indústries càrniques provoquen en els animals, i aquí se centra a denunciar que les granges industrials són les causants del 51% de les emissions mundials. Així, segons les dades de WorldWatch, l’engreix massiu i industrialitzat de bestiar contaminaria més que tots els avions, cotxes, creuers, centrals tèrmiques i la resta d’indústries combinades. I com a societat, ens diu Safran Foer, és molt difícil que renunciem al cotxe o deixem d’agafar avions, però en canvi sí que ens podem permetre deixar de menjar pollastre, vedella o porc.

Un moviment amb una líder

Curiosament, entre la infinitat d’històries interessants d’aquest almanac mediambiental, Safran Foer parla de la necessitat de trobar icones que representin el moviment, i recorda que la primera afroamericana que va seure en un bus per protestar contra la discriminació no va ser Rosa Parks, sinó Claudette Colvin, però com que estava embarassada d’un home casat va caldre trobar algú amb una biografia més com cal. Han passat moltes coses, des que Safran Foer va posar el punt final a la seva recerca: ara el moviment té una Greta Thunberg, i els joves s’han començat a mobilitzar.

Qui sap, potser estem deixant enrere la indiferència i, vegetarianes o no, les noves generacions han vençut l’apatia i estan disposades a actuar.