CampanetPocs escriptors han literaturitzat tan bé, amb tanta precisió i tanta profunditat com Anton P. Txékhov (1860–1904), el pas del temps, i els estralls que provoca en el caràcter i la vida de les persones, i les petjades més o menys subtils que deixa en la nostra memòria i el nostre esperit, i com va assecant les il·lusions i va erosionant el desig, i com a poc a poc i sense que a penes ens n’adonem va eixamplant l’espai incòmode però terriblement propi que dins nostre ocupen el desencant, el conformisme, la duresa i la nostàlgia.

Sempre que llegeixo algun conte, obra de teatre o nouvelle de Txékhov penso que és impossible no veure’l com un precursor de l’existencialisme, però, a diferència del de mitjans del segle XX, que era gris i cínic i esquerp, el de l’autor de L’oncle Vània i Tres germanes és un existencialisme, en última instància, ple de bondat i de claror. No és que els seus textos no estiguin plens d’escenes i de frases desesperades, no és tampoc que la sensació que tot és incurablement absurd no ho amari tot ben sovint. Passa que, en la literatura de Txékhov, l’absurd afligeix però, en comptes d’envilir, ennobleix, o si més no irradia compassió i humanitza. Hauria estat molt bonica una conversa entre Txékhov i Albert Camus.

He tornat a pensar en tot això mentre llegia Tres anys, la segona narració més extensa de totes les que va escriure l’escriptor rus, una novel·la breu publicada originàriament el 1895 i ara apareguda en català a Cal Carré en una traducció d’Arnau Barios que s’intueix, com sempre, rigorosa i robusta. Segurament no és un dels títols primordials de l’autor –no té aquella densitat concentrada i neta dels millors contes, ni la fluïdesa de les obres de teatre més canòniques, que t’arrosseguen amb una mescla d’amabilitat trista i de força imponent–, però Tres anys és una novel·la plena de personatges creïbles i vivíssims, d’observacions intel·ligents sobre l’existència i sobre la societat i l’ànima russes, plena també de quotidianitat sapiencial, de diàlegs emocionants i de descripcions d’una exactitud granítica però alhora suau i rítmica.

Un autor que és com Flaubert però amb tendresa

L’argument és pur segle XIX, en el sentit que l’eix de l’obra és una trama conjugal. Un home de família rica, però físicament poc agraciat i gens ni mica carismàtic, s’enamora d’una noia i li demana per casar-s’hi. Ella accepta, i es casen, però ell pateix perquè ella s’hi ha casat sense estimar-lo i ella pateix perquè la vida havia de ser aventurera i brillant i no aquesta càrrega feixuga de resignacions, avorriment, temors i decepcions. En tot cas, Txékhov, que és com Flaubert però amb tendresa, no es limita només a mostrar la cara més lamentablement grotesca de l’amor, ni tampoc es dedica només a caricaturitzar la idea de l’amor romàntic, sinó que tot això ho fa conviure amb les ganes d’alguns dels seus personatges de fer les coses bé i de tractar els altres amb generositat i empatia.

Per ferits que se sentin, per decebuts que estiguin, tant el marit com la muller que formen el matrimoni protagonista intenten no caure en la temptació del rancor i de la mesquinesa i senten en gairebé tot moment una genuïna necessitat de companyia i de donar sentit al que són, al que senten i al que fan. Encara que, ben mirat, en la literatura de Txékhov hi ha tendresa i bondat, però no esperança. A la fi, la covardia, la ineptitud o el simple costum ho banyen quasi tot d’una fatalitat amarga, i potser és per això que, més de cent anys després, encara ens ressona amb una modernitat tan rotunda.

És per això i, també, per la intel·ligència, la precisió, la calidesa i la claredat amb què Txékhov escriu sobre idees importants, experiències profundes, dilemes inquietants, i sentiments senzills i incommensurables.