Joe Gould sembla un rodamon canònic. De fet, si et demanessin d’imaginar com era un homeless random del Greenwich Village novaiorquès de mitjans del segle passat no seria gaire diferent d’ell. Alcohòlic a base de vi barat, sense dents, vestit amb roba de segona mà, o tercera, que li sobra per tot arreu, aparenta tenir molts més anys dels que gasta (“n’hi posen de seixanta-cinc a setanta-cinc; en té cinquanta-tres”) i que alimenta als coloms de Washington Square amb molles de pa. Però Gould, que presumeix de ser l’últim bohemi i la màxima autoritat en “matèria de privacions” dels Estats Units, té un gran projecte entre mans, un d’aquells que traspassen generacions: La Història oral dels nostres temps, una obra que fa 26 anys que escriu, que és onze vegades més llarga que la Bíblia i que no fa pinta que pugui acabar mai. Podria ser perfectament un personatge de novel·la, però no, va existir i Joseph Mitchell (1908-1996) va presentar-lo al món a El secret d’en Joe Gould, ara publicat en català per Edicions de 1984 i amb traducció de Griselda Garcia.

Periodista històric del New Yorker, Mitchell entenia que calia cuidar cada reportatge com una peça d’orfebreria, amb la mateixa delicadesa que si estigués fent una novel·la. D’aquí que sigui un dels referents, i pioner, de tota la generació d’or de periodistes narratius nord-americans que vindrien després (noms com Tom Wolfe, Joan Didion i Truman Capote són alguns dels seus fills il·legítims). Implicat fins a l’última coma en els seus reportatges, Mitchell va ser un periodista d’aquells que no coneixien la paraula impaciència, ni esperaven que el reportatge els vingués sol. De barri, de passejar tot sol i tot el possible pels carrers on feia de cronista, l’entorn on, com encertadament s’explica en el pròleg, signat per Bernat Dedéu, exercia “les principals capacitats que hauria de tenir un periodista: extenuar-se i escoltar”. En una de les seves habituals rondes per clubs de jazz i bars enrarits toparia amb Joe Gould, Mitchell feia llavors de periodista de tribunals mentre feia un cafè amb dos policies, l’any 1942.

D’ell n’escriuria un perfil, titulat El Professor Gavina (que obre aquesta edició), un text deliciós en què retrata un personatge bohemi, irascible, genial, orgullós i penques. Un marginat amb amics com el poeta E.E. Cummings i l’editor Malcolm Cowley, que renega dels diners -perquè no en té, i quan en té, els gasta ràpid per no tenir-los-, intenta anar a festes sonades i ofereix poemes i conferències a canvi de mam i donacions a la seva “fundació”. Mitchell el descriu amb tendresa, amb la mirada neta i entusiasta, fascinat pel personatge i conscient d’haver topat amb algú especial. Ho fa sense rastre de condescendència, escrivint de la mateixa manera sobre el barrut borratxo i alhora l’excèntric, geni errant i exalumne de Harvard que és Gould.

Al reportatge posterior, El secret de Joe Gould, publicat el 1964, Mitchell reprèn la història des d’una òptica menys romàntica, amb molta més extensió, donant quasi tota la veu a Gould i relatant la relació entre ells fins a la mort del rodamon. El secret de la Història oral és que no existeix, i la imatge que ens acabem fent de Gould és força menys engrescadora que la del perfil presentat al New Yorker. De tota manera, la mateixa revista va acabar publicant un article el 2015, signat per Jill Lepore, en què s’assegura que Mitchell va rebre diverses cartes de persones que havien llegit (o que fins i tot posseïen) llibretes amb bocins de l’obra de Gould. Veritat o no, la meravellosa història d’aquest personatge enfollit va ser l’última que va escriure el periodista, bloquejat després de la publicació d’aquest llibre.