BarcelonaSebastià Perelló, que ha destacat darrerament com a prosista singular, és, de bell antuvi, poeta, ara i sempre. Sense fer soroll va donar-se a conèixer en prosa amb Exercicis de desaparició l’any 2000. Talls d’ombra fou el darrer llibre de poemes. En l’activitat poètica és on la densitat es fa més salabrosa. Novalis deia que el poeta usa de llenguatge com el pianista que polsa les tecles del seu instrument. El coneixement del teclat se li suposa. Hi ha en l'escriptura de Perelló, ultra els saborosos balearismes, tant en la prosa com en la versificada, una mena de palpeig que furga en la consciència, i que fa sonar una música verbal que ve de dins. Vesteix una tessitura diferent segons si vol construir una història d’inici que esclata en un nus i tanca amb un llaç ben anusat, o no…

El tendal que arrecera, o no

Però ara que ens fixem en Tendal podem constatar la seva evolució expressiva. El tremp dramàtic i conceptual que ofereix és del tot distingible, el característic de Perelló, però amb una clau més de volta. Ell el viu, ben segur, com a transparent, quelcom que se li forja en la veu i ho empasta en els mots com si res. La seva poètica sembla haver-se anat alambinant, com si volgués esprémer fins als límits els corpuscles experiencials representats en aquestes poetitzacions, sovint de cantells aspres, però que han sorgit de boca veritable, i que s’assuaugen a mesura que hom les integra: “Després diran que qui calla ho diu tot. / Però tu t’hauràs mossegat la llengua / de pedaç, tèrbola, que t’escarneix”.

El fet de sentir-s’hi com a casa no vol dir que el lector que s’hi acosta hi trobi entrada fàcil. I de drecera no n’hi ha, cal fer-ho per via règia. “Que el creuer de camins ens sigui llar”. I encapçala amb Edmond Jabès la dita que el fet d’errar és el nostre vincle. I amb João Cabral de Melo Neto porta la idea de casa i de fora. El fora vila balear, els afores, allò que queda més enllà de la llar, del caliu que ens és arrel i empara. Diu Perelló: “Allà, he fet niu amb quatre busques. / Un lloc, un mur i un eclipsi”. Però més enllà, en el mateix poema: "M’he d’escapolir de casa / on ja només faig el turista". La necessitat de cercar un lloc d’amor on “alenar a lloure”. L’aventura proposada és d’abast profund (“...jo és un eixam / que no ha de tornar a rusc…”). A part d’una cosa ben seva, la invenció d’una retòrica eròtica, podríem establir, d’alguna manera, un trespeus que sosté la seva estructura, el seu “tendal”: un entramat conceptual sobre l’estatge, l’errància i el lloc: l’habitatge, l’estar i el ser d’un lloc, ser en un lloc, la casa i el fora-casa, el dins i el fora, una segona pota on treballa a fons la simbologia, la imatgeria i la metàfora, i una tercera, feta de parèmies. Una bona fita en el seu trajecte, que compensa i completa els seus avançaments en prosa. Autor total.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per comprar Tendal a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.