CampanetAixò és el que deia Pier Paolo Pasolini (1922-1975) sobre Poema en forma de rosa en una entrevista de mitjans dels 60: “El llibre té la forma interior, si bé no exterior, d’un dietari, i narra pas per pas l’evolució del meu pensament i del meu humor en aquests anys. [...] La forma de dietari és el que fa que les contradiccions estiguin reproduïdes d’una manera extrema, mai conciliades, mai esmussades, excepte al final del llibre”.

És exacte. Meitat dietari en vers, meitat autoretrat en moviment, Poema en forma de rosa és el Pasolini home, intel·lectual, ideòleg i figura pública obert en canal i convertit en literatura. Aquí hi és tot: hi ha pors, rancúnies i ràbies confessades; hi ha ideologia i ètica explicades i proclamades; hi ha idees i sentiments deixats anar... Ple de contrastos i d’energies antagòniques, apocalíptic i genesíac, és un llibre atemporal –parla de temes com el desig, l’esperança, la justícia, el sexe i la mort– però alhora ancorat en la història i molt marcat per l’època en què va ser escrit (1961-1964). Un motiu que treu el cap en diferents poemes de les set parts que formen el llibre és la “mutació antropològica” que el pas dels “Anys 50” als “Anys 60” va provocar en societats europees com la italiana. L’estàtica i secular realitat premoderna del món rural va quedar arrasada de cop per la modernitat industrial capitalista, i va implicar una pèrdua de llegats, de coneixements i de vincles, és a dir, de passat. Pasolini ho va viure amb escàndol, pena i terror.

Compromís i sensibilitat

Els contrastos i les energies antagòniques abans referides no poden sorprendre a ningú, tenint en compte que parlem de l’home que va filmar Les mil i una nits i Saló, la llum i la fosca, el bé i el mal. El caràcter i la creativitat de Pasolini se sostenen sobre un joc de tensions que ell no pretén resoldre sinó explorar i tensar sempre una mica més. Al nucli de la seva persona i de la seva obra, hi bateguen la tensió entre el compromís ideològic militant i una sensibilitat humanista a flor de pell, entre un anticlericalisme furiós i una mena de fervor paleocristià fondíssim, entre la reivindicació d’un passat humil però ric i la projecció cap a un futur incert, entre un marxisme radical i una desconfiança cap al present quasi reaccionària... “Sé que per a tu esperança / és no voler-ne, d’esperança”, diu.

La completa i elegantíssima edició de Poema en forma de rosa que ha fet Poncianes –bilingüe, amb traduccions de Xavier Valls Guinovart, amb fotografies i amb un pròleg sucós de Ricard Vinyes– permet apreciar bé tota la magnitud de l’obra i tota la rica complexitat de l’home i de l’escriptor. “Treballo tot el dia com un monjo / i de nit voltant, com un gatot / en cerca d’amor...”. Vital d’una manera crispada, es nota que és un llibre escrit en un moment d’intensa crisi personal. El Pasolini que fa aquests poemes és un home agreujat i furiosament venjatiu perquè sap que les vileses dels seus enemics polítics i les tafaneries dels seus col·legues volen fer-li malbé la reputació. Pressentiments de mort física i civil recorren tot el llibre.

Caracteritzat per un llenguatge inventiu i expressionista, ple de càrrega política, com quan qualifica les cases benestants dels burgesos de “barraques per a l’Egoisme”, potser el més impressionant d’aquest llibre impressionant és la capacitat de l’autor per fusionar en un mateix pla literari, sense confondre-les ni desvirtuar-les, la realitat íntima (privada), la realitat sociopolítica (històrica, pública) i la realitat existencial (metafísica, transcendent). Només un “sant bàrbar” podia fer-ho.