Literatura
Llegim  /  Crítiques 20/09/2022

Un retrat versemblant i tronat

Viena recupera la novel·la breu 'El nàufrag feliç', de Ramon Folch i Camarasa

Joaquim Armengol
2 min
Un gravat sobre pesca

BarcelonaEn l’imaginari social català el cognom Folch va lligat al món literari. I amb raó. Ramon Folch i Camarasa (Barcelona, 1926 - Mollet del Vallès, 2019) va ser el novè fill del popularíssim escriptor i autor teatral Josep Maria Folch i Torres, a qui devem, entre més coses, Els pastorets. Cal dir que tots els germans van destacar en una aventura o una altra, però en Ramon va ser un dels escriptors i traductors catalans contemporanis més prolífics i llegits del seu temps, potser comparable a Manuel de Pedrolo . L’obra sencera de Folch i Camarasa amassa un centenar de títols propis entre poesia, teatre, assaig, guions i narrativa, vora 150 traduccions al català (Nabokov, Orwell, Hemingway…) i més de 200 al castellà. La visita, Quan el terror truca a la porta, Les meves nits en blanc i Sala de miralls són algunes de les seves obres més conegudes.

L’any 1959 Ramon Folch i Camarasa va publicar una novel·la curta, El nàufrag feliç, recuperada a la col·lecció Petits Plaers de l’editorial Viena. És un misteri rescatar aquesta obra menor, més enllà d’oferir un retrat de la mentalitat d’una època, els anys cinquanta, i potser per comparació veure l’enorme distància en l’avenç psicosocial dels nostres dies. Per als que van viure aquella època no deixa de ser un exercici de nostàlgia que deu arrencar somriures; tanmateix, als joves lectors els pot semblar una cosa força tronada. És interessant, però, veure com el llenguatge va lligat a un fur intern i a un període. Paraules com consirosament, pensívola, abellitosos, gaiament, espalmat, frisosa delícia, primparadament, etcètera, formen un estil reverencial i educat, segurament amb aquella noble intenció d’elevar l’esperit i afinar el gust del lector. Així mateix, l'humor que hi ha –blanc, amable, clapat d’ironia, amb tòpics i prejudicis, una mica revellit i melangiós– encara beu de l’univers postnoucentista, però en la línia d’un realisme psicològic que desgrana l’experiència humana rutinària. Hi ha l'intent, potser, d’oferir un retrat versemblant de la vida quotidiana, amb senzillesa i sense efectismes.

El nàufrag feliç és un diari de records del protagonista, un escriptor d’èxit barceloní que topa, per atzar, amb una mena d’àngel amb gràcia anomenat Maria, el qual capgira la vida de l’artista. És una mica el tòpic de l’home casat, burro espatllat, aquell que s’acaba ridiculitzant. L’amor i la felicitat són tan complets que al novel·lista ja no li cal escriure. És un optimisme irònic de primera on s’apunta la baixesa del món literari, la importància de l’altre en la transformació pròpia, les virtuts del matrimoni convencional i harmònic sense trontolls emotius, l’acceptació de la mort amb naturalitat i alegria. I el franquisme? El detall interessant, potser, és veure com l’obra respira l’alè del mateix Folch i Camarasa, la seva manera de viure i d’entendre la vida, la identificació puntual del protagonista amb l’escriptor mateix. 

stats