Llegim 22/07/2021

Entre el policíac i l'acció catastrofista

Llibres del Delicte publica 'De sobte pensa en mi', de Jordi Dausà Mascort

Pere Antoni Pons
3 min
L'incendi a La Jonquera

El nucli argumental i de sentit de la novel·la és tan senzill com efectiu: un escriptor en la quarantena, que arrossega molts fracassos, intenta desesperadament salvar les poques coses que valen la pena de la seva vida –l’ordinador, els estalvis, una relació incipient– mentre està acorralat per un enorme incendi literal, que crema la muntanya on viu, i per tota una munió de petits incendis metafòrics, que amenacen de cremar-li les escasses il·lusions i expectatives que li queden. A més, mentre es juga la vida per recuperar les seves pertinences, troba dos cadàvers. Volíeu brou? Doncs tassa i mitja.

De sobte pensa en mi, de Jordi Dausà i Mascort (Cassà de la Selva, 1977), es mou per les coordenades de dos gèneres: el thriller policíac, amb un caient estripat i pintoresc, i el d’acció catastrofista. Com a les novel·les policíaques clàssiques, aquí el que ha passat i qui n’és el responsable no importa gaire: només és un pretext per descriure un món i explorar uns personatges. Que l’argument no sigui crucial, però, no treu que la novel·la hi hagués sortit guanyant si hagués anat més de cara a barraca, sense alguns excursos que de vegades són com microcontes i enriqueixen el conjunt, però de vegades tallen el corrent de l’energia narrativa i despisten l’atenció.

Un món rural degradat

Dausà descriu un món rural que no té res d’idíl·lic: hi ha urbanitzacions monstruoses, hi ha escorxadors i fàbriques de processament de carn animal, hi ha conflictes entre els oriünds i els forasters, hi ha desavinences entre els veïns, hi ha planters de marihuana per traficar... Les ironies sobre les gràcies tel·lúriques i els presumptes encants bucòlics de la naturalesa són una constant. En aquest sentit, un altre trop del policíac és el del crim espantós en un locus amoenus, però aquí el crim és en un locus amoenus degradat que en realitat mai no ha estat gaire amoenus.

Pel que fa al protagonista, Saül Mariscal, és un perdedor de manual. Tenia ambicions literàries, però els llibres que ha publicat a penes han estat llegits i ara ha de sobreviure fent feinetes mal pagades i absurdes: ressenyes desmenjades, la biografia d’una actriu porno de fama efímera... Mariscal té assumit que, com a molt, pot aspirar a aprendre a conviure amb els seus vicis –beu massa–, amb els seus fantasmes –el pare es va suïcidar i ell no sap per què– i amb les seves deficiències –té insomni, pren pastilles, se sent un vellarro.

Tot resulta força familiar a la novel·la, però de seguida salta a la vista que el narrador és peculiar. No és una primera persona a la Raymond Chandler ni una tercera persona omniscient a la manera convencional, sinó que és una veu que gaudeix d’una omnipresència sospitosa, d’una omnisapiència que cada cop es va mostrant menys humana. És un narrador que permet a l’autor presentar les informacions narratives quan i com més li convé, encara que de vegades la seva omnisapiència és tan invasiva, severa i judicativa que gairebé no deixa marge per a la compassió i el misteri. Ara bé: és una troballa sorprenent i està ben explotada.

De sobte pensa en mi és una proposta que, més enllà d’alguns entrebancs, és maliciosa i la mar d’entretinguda. Tant narrativament com humana, es pot resumir en la frase següent: “les crisis no se superen, s’acumulen”.

stats