A l’Advertiment inicial de la present edició de Notícia de la poesia catalana. Dels orígens al segle vint, Enric Casasses explica que va escriure “la primera versió d’aquesta notícia pels volts de l’any dos mil tres o quatre, quan el poeta mexicà Orlando Guillén em va demanar que fes un epíleg per a l’antologia bilingüe de poetes catalans del segle XX que ell estava acabant de traduir al català”. La monumental antologia, que no es va arribar a publicar en forma de llibre però que es pot trobar a la xarxa, incloïa quinze poetes: dotze homes (Liost, Carner, Riba, Salvat Papasseit, Foix, Pere Quart, Bartra, Espriu, Vinyoli, Brossa, Ferrater i Estellés) i tres dones (Leveroni, Arderiu i Salvà).

Poc més de vint anys després, Casasses ha retornat ara a aquell epíleg, l’ha ampliat i l’ha enriquit, l’ha independitzat de l’antologia que el va motivar –ara ja no s’ha de fer entendre d’un públic que no sap res de la història de la poesia catalana– i n’ha fet un llibre deliciós, excitant i instructiu que funciona, tot alhora, com una mostra d’hermenèutica d’autor i de divulgació creativa, una mica en la línia de la Història de l’Art d’Ernst Gombrich, amb la diferència que Gombrich era un acadèmic i Casasses és un poeta, i no deixa de ser-ho mai, ni tan sols quan escriu en prosa i no pretén fer poesia.

La història de la poesia catalana amb rigor

Quan parlo d’hermenèutica d’autor i de divulgació creativa no em refereixo només a l’ús vibrant i imaginatiu amb què Casasses treballa la llengua, als antípodes de l’aridesa gèlida de la literatura acadèmica i de la pobresa esquemàtica de la literatura divulgativa, per exemple quan d’un monjo del segle XII del monestir de Ripoll en diu que fa versos “en un llatí d’estar pel claustre”. Em refereixo també al fet que Casasses conta la història de la poesia catalana amb rigor, però segons els seus interessos i predileccions, reivindicant aquelles obres i aquells autors que més l’han marcat i dels quals més ha begut, fent una genealogia poètica en la qual ell i la seva obra encaixen just al centre. No és un retret, és el que fan tots els creadors quan expliquen la història dels que els han precedit en el seu art o el seu ofici, i els que no ho fan no és perquè siguin més nobles sinó perquè no tenen ni els coneixements ni el talent per fer-ho.

Per a Casasses, sis són les figures, les obres, els moviments o les realitats poètiques que donen forma i envergadura a la poesia catalana al llarg de la història, que en marquen un punt d’inflexió i la reorienten i la ressignifiquen, o fins i tot que la fan néixer o renéixer. El número zero de tot, diu, són els trobadors: Casasses escriu ple de nostàlgia del somni provençal, però és una nostàlgia vital, gens estantissa. Després, ve el número u, Ramon Llull, a qui dona una importància no només fundacional sinó perdurablement absoluta: encara avui som com som perquè Llull va ser, hi va ser. Després, ve el número dos, Ausiàs March, poeta medieval moderníssim, poeta antic postmodern, poeta sense adjectius i en majúscules. A l’hora d’explicar el període abans conegut com Decadència, Casasses fa una finta brillant i es treu de la màniga el número tres: la poesia anònima popular. És exacte: durant els segles d’arraconament i de castellanització, i més enllà d’excepcions com el Rector de Vallfogona, la poesia i la llengua catalanes es van mantenir vives i creatives gràcies al poble anònim. Per això, al cap de tants segles, va ser possible el número quatre, la figura estel·lar i complexa i claríssima de Jacint Verdaguer. I també la poderosa netedat violenta d’un Joan Maragall, que és el número cinc.

Naturalment, aquest esquelet de noms i d’obres essencials és complementat per tota una pròdiga galàxia de noms i d’obres potser no essencials però sí importants i valuoses, tant del camp de la literatura com de l’art o de la política, que Casasses explica amb gràcia i energia i vistosament. Els moments més alts i més brillants del llibre són aquells passatges accelerats de condensació i de síntesi. El seu aspecte de diguem-ne bohemi i els seus aires de trobador mig punki sovint fan que el personal obviï una cosa evident i elementalíssima sobre Casasses, que és que, si bé és cert que és tot això, igualment cert és que és un erudit. Qui llegeixi aquest llibre ho tendrà claríssim.