Fa gairebé 40 anys, Manuel de Pedrolo (1918-1990) tallava el bacallà. Era a la primeria dels 80, una època seva de gran productivitat. Va ser el primer escriptor a qui vaig entrevistar, quan jo devia tenir catorze anys, per a la revista de la meva escola. Llavors Pedrolo era una icona: de la literatura catalana, esclar. Però, tant com això, del compromís polític al país: marxista i independentista, en el seu cas.

Però les coses es van tòrcer de cop, i jo sospito que, en aquest sentit, hi va tenir una relativa influència l’assaig El malentès del noucentisme, de Xavier Pericay i Ferran Toutain. El llibre carregava contra determinats traductors pel seu model de llengua, que consideraven caduc i no gens recomanable. Pedrolo hi apareixia representat d’una manera molt negativa. No era l’únic traductor tractat amb severitat pels dos censors, que gastaven aquell to d’infal·lible arrogància tan propi de la joventut. (Més tard, Toutain ha publicat obres valuoses.) Però a mi aquells judicis, poc o molt, em van condicionar. I vaig deixar de llegir Pedrolo. Fins i tot el narrador. Em fa l’efecte que més d’un lector subscriuria això que dic. Altrament, ¿com s’explica que un autor tan prolífic i llegit, d’obra tan diversa -desigual, certament-, hagi patit un purgatori tan llarg? Per sort, la celebració del centenari del seu naixement ha servit per recuperar algunes de les seves obres més interessants (com la que presento) o fins per donar a la llum alguna joia rutilant com les líriques memòries d’Infant dels grans (Comanegra, 2018).

Pocs atributs i moltes amants

Perquè ha mort una noia és la història de Domènec Figueres, home d’existència més aviat anodina. Lluitarà al bàndol republicà. De jove, havia compartit idees revolucionàries amb tres amics. Però es reintegrarà a la vida barcelonina, i, a poc a poc, gràcies a la seva constància indefallent, va convertint-se en un publicista de cert renom. Home sense atributs, ha ofegat la seva veu crítica, la consciència fonda, i s’ha anat adaptant al medi. Això li ha comportat certes tensions amb una de les seves amants, per exemple. Perquè Figueres és un home amb un do natural per atreure les dones, per bé que, a la vegada, es revela incapaç de mantenir l’amor de cap d’elles.

Un conte demolidor de John Cheever ens presenta una dona misteriosa i lànguida, a qui se li van morint tots els promesos i marits. El lector va descobrint que, en realitat, la trista figura de la dona es correspon amb la de la mort. En Domènec no arriba a aquests extrems. Però la seva obcecació sovint el fa un home de tracte difícil, aspre. No gens adaptable. L’aspecte més atractiu de la novel·la és el ventall de personatges femenins: Lluïsa, Marina, Maria Teresa... El contrast entre l’interès que desperta en Domènec i el que presenten aquestes joves és notori. La que vas veient que no se sent prou atreta pels homes, la que anteposa el compromís polític a la intimitat o a la vida de família...: “Hi ha una cosa que no puc suportar: el sentiment del meu propi benestar quan els altres, tants d’altres!, encara no han pogut trobar el seu”.

La novel·la funciona com un calidoscopi, en què la figura del protagonista va agafant gruix pàgina rere pàgina. Hi ha, però, alguns capítols del començament que no acabes de saber on volen anar, personatges que apareixen i no tornen a sortir més. Pedrolo demostra que és un narrador competent. I en l’estil d’aquest títol no hi ha els excessos ni les mancances que denunciaven aquells dos assagistes que deia més amunt (ni àdhucs ni llurs, per entendre’ns).