Pau Riba és una galàxia, sempre ho ha sigut i sempre ho serà. L'editorial Males Herbes publica Història de l’Univers, una obra inclassificable (visca!) entre la novel·la, l'assaig, la rondalla i el tractat lingüístic de sòlida base científica. Que Riba escrigui un llibre com aquest fa pensar en Dalí, un altre cosmogònic que, abans i a banda de pintar, llegia, estudiava i aprenia ciència com a llenguatge paral·lel al de l'art. Com Dalí, Pau Riba no és un home d'una sola peça, no es pot definir com un artista estàtic, com una màquina de fer xurros sense moure's de lloc.

En expansió permanent, Riba filosofa, amb molta precisió i poca parafernàlia. Utilitza un llenguatge divulgatiu, figuratiu i gens pedant, i tracta el fotimer d’anys que van des de l’espectacle del Big Bang fins al futur tecnològic i la intel·ligència artificial. Com deia Verdaguer, allà on no arriba la ciència (o la maleïda religió), arriba la poesia, encarregada d'omplir buits i crear mons possibles. En la línia de Carl Sagan, Riba pensa que abans de fer un pastís de poma, has de saber crear un univers. Per parlar de conceptes abstractes, cal ser molt concret i humil. Ell no posa cap majúscula ni cap punt en tot el llibre. No pontifica. Només divaga a raig. Com si fóssim a Port Lligat a l'horabaixa, engega un divertit monòleg sobre la seva llei universal.

La raó neix de la reflexió. L’ésser intel·ligent contempla el seu reflex i pren consciència de si mateix, “això és, quan es fa una selfie i es reconeix com a individu singularitzat”. Formem part de la natura i, per tant, resulta antinatural que la vulguem domesticar amb tota mena d'aparells i convertim la Terra en un planeta cíborg. Si la Terra és un organisme viu, les persones som el seu cervell, però ens falta assumir la nostra existència universal. Participem en la intel·ligència universal. Hi som a dintre. Un llibre de ciència escrit per un poeta, sí, però també una reflexió fonda que furga i excava en aspectes metafísics i alhora superquotidians per trobar el desllorigador de l’Univers i, en paral·lel, de la condició humana. La solitud còsmica de l’individu, per exemple.

Riba exposa dubtes que tots hem tingut abans d’anar a dormir. ¿A l’Univers hi ha energia fosca i en molta més quantitat que no pas lluminosa? ¿Però què passaria si hi hagués uns individus del mateix Univers que en comptes de capturar la llum capturessin la foscor? O bé, interrogants que haurien fet les delícies del teatre de l’absurd: Si no hi havia cosmos, què el va fer explotar? Què hi havia abans de l’espaitemps generat pel Big Bang? Fet i fotut, els mecanismes per percebre l’Univers són els sentits, sobretot el de la vista. ¿El que no es veu, no existeix? ¿Qui ens assegura que el que percebem és realment així i no una distorsió o una il·lusió?

A Història de l’Univers es dibuixa la idea d’un Univers harmònic i simfònic ple d’elements, forces, estrelles, galàxies, aigua, cèl·lules, flora, fauna, llenguatges, màquines, cíborgs, dualitats i jos socials. Si el que funciona per inèrcia és mort, l’Univers, com a ésser viu, vibra sempre i, esclar, sona. L’Univers creix, i nosaltres som els observadors privilegiats d’aquesta expansió. El poeta Riba diu que els protons i els electrons, de signe contrari, tenen sexe: la senyora protó (exerceix l’atracció) i el senyor electró (subjugat, dona voltes) tenen un amor elemental... Els neutrons serien esperits lliures, solters, homosexuals o asexuals.

I una idea clau: ¿què és aquest Homo sapiens convertit en cibersapiens? ¿A aquest Homo ultratecnologicus li queda un bri d’aquella essència d’indentitat humana, col·lectiva i còsmica? Només la Terra, l’ésser superior a tothom, ens dirà a qui pertanyem.