Fa un parell d’anys, de l’historiador gallec Fernando Domínguez Reboiras ja vam publicar una crítica sobre la biografia de Ramon Llull, que vam definir com a “rigorosa, amena i excepcional”. El títol era Ramon Llull. El mejor libro del mundo (Arpa). Ara, a l’editorial Sindéresis, en la seva col·lecció de l’Instituto de Estudios Hispánicos en la Modernidad, que té “Llull i el lul·lisme com a línies primordials de recerca”, apareix una nova obra seva, realment extraordinària: Soy de libros trovador.

És un catàleg complet i una guia fascinant sobre les 280 obres del gran pensador i filòsof medieval (de les quals se’n conserven més de 250). Permetrà al lector interessat trobar “la informació contextual dels escrits lul·lians” i poder comprendre l’argument, el sentit, la situació, les intencions prèvies i el valor “objectiu” de cadascuna de les obres. El lector podrà llegir tot seguit les obres que hagin desvetllat el seu interès.

A banda d’una “mena de pròleg” que inaugura el llibre, l’autor ens proporciona una “introducció” molt funcional en què ens parla del caràcter singular dels escrits de Llull; de les llengües en què va escriure: català, àrab i especialment llatí (i de la gran complexitat i complicació de la transmissió bilingüe o trilingüe de la seva obra); de la gran tradició manuscrita del seu llegat (i de les biblioteques on es conserven les col·leccions més completes: Palma, el Vaticà, Munic, París i Milà) i de la catalogació de les obres i la metodologia, que trobarem als apèndixs.

Ve a continuació el cor d’aquest singular i fabulós “catàleg comentat” d’obres de Llull. Són gairebé 300 pàgines en què l’autor ens explica, de vegades sintèticament, de vegades com una crítica descriptiva, com un petit assaig o una novel·la breu, les obres del genial autor mallorquí -vegeu la descripció que fa del Fèlix o Llibre de meravelles, i comprovareu com l’art de l’hermenèutica es pot sintetitzar en poques pàgines i alhora es pot donar una gran quantitat d’informació-. Ens assabentem, així, de la mancança de cites bíbliques i d’altres autors, en bona part a causa de la poca formació teològica universitària (tampoc monàstica o conventual). També de la necessitat d’una ciència universal que ell basa en la metodologia pròpia de l’ Ars Magna.

De cara a fer més comprensible l’obra tan difícil d’aquest original autor i, alhora, engrescar-lo a llegir-la, Domínguez Reboiras rebla el treball amb un petit resum, un epíleg que descriu com a “assaig de síntesi”. Ens parla de la dificultat d’accés a la seva obra i de la recerca d’un Déu comú per a totes les creences; de la importància de la contemplació: ascens i descens en un món interior; de la missió: viure en un món il·luminat, proper, bell i solidari; del món com un escaquer: la Taula general i la dimensió (infinita?) de l’ Ars Magna ; el món (com un paradís cristià) és un i diferent. Diu Llull que “si no entenem no podem creure”, car no contraposa la fe i la raó, perquè per a ell “l’únic criteri de veritat és la raó” i és per això que ens dirà que “la ciència es fa entenent, no pas creient”.