El parc, de Serguei Dovlàtov (1941-1990), publicat el 1983 als EUA, i més tard, uns dies després de la mort de l’escriptor, a Rússia, és un llibre divertidíssim i esgarrifós. El protagonista, l’Alikhànov, com Dovlàtov mateix el 1976, arriba al parc turístic de Puixkin -un conjunt de finques i espais naturals associats al poeta- per fer-hi de guia. Les treballadores del parc l’acullen i s’hi interessen, perquè és un dels pocs homes de la contrada. Alhora, geloses de la seva alta missió, l’obliguen a demostrar constantment que el seu amor per Puixkin és tan intens i incondicional com correspon a un guardià d’aquest santuari únic: de fet, el títol original de la novel·la també es podria traduir com El santuari. El posat solemne i l’exaltació verbal d’aquestes dones (“Aquí tot viu amb Puixkin i respira amb Puixkin: cada branqueta, cada bri d’herba...”) al principi el diverteixen, però de seguida se li fan insuportables. Quan l’encarregada dels serveis educatius se’l mira amb suspicàcia i, després de preguntar-li si li agrada Puixkin, insisteix a esbrinar per què li agrada, l’Alikhànov s’enfurisma i es posa a cridar. La inquisidora l’escolta com qui deixa passar un xàfec i conclou: “Puixkin és el nostre orgull! No és només un gran poeta, sinó també un gran ciutadà...”

La recreació del culte puixkinià i la descripció dels seus sacerdots és l’ingredient còmic de la novel·la. L’ingredient amarg i, a estones, desolador és la situació personal de l’Alikhànov, un personatge gairebé idèntic a l’autor. Fa anys que escriu, però no li publiquen els llibres; té dona i filla, però se n’acaba de separar; no té mai diners, i si aconsegueix arreplegar quatre rubles se’ls gasta en la beguda. L’isba on un veterà de l’alcohol li lloga una habitació podria ser una bona imatge del seu estat anímic: la teulada que cau a trossos, les finestres esquerdades, el terra enfonsat... En un moment de desesperació s’emborratxa i parla amb si mateix per animar-se: “Puixkin també tenia deutes i mala relació amb el govern. I va tenir merder amb la dona. Per no parlar del caràcter tan difícil que tenia... I no passa res. Van fer-li un parc museu. Hi treballen quaranta guies. I tothom estima Puixkin sense mesura...” Poc s’imaginava aleshores aquell novel·lista desconegut que 35 anys més tard, el 2011, la caseta mig derruïda on vivia seria restaurada per un grapat de lletraferits i es convertiria en un museu privat. A dins i a fora, hi ha plaques amb citacions d’ El parc ; en una de les parets, algú hi ha reproduït amb guix el retrat de Dovlàtov dibuixat per Joseph Brodsky. A l’antiga habitació de l’escriptor s’hi pot veure un collage de fotos, un llit de ferro i una ampolla de vodka del mateix any de producció que el llibre.

Vendre’s la barba

Vendre’s la barba La gent del poble i antics companys de feina fan créixer la mitologia dovlatoviana. Hi ha qui diu que un dia anava tan escurat que va haver de vendre’s la barba. Un altre assegura que a la recepció del parc, quan Dovlàtov ja havia marxat, hi van aparèixer dos manuscrits seus, un dels quals estava en clau. Hi ha qui recorda que una de les seves diversions preferides era fer tota una visita turística sense dir en cap moment el nom de Puixkin. Així al final sempre hi havia algú que preguntava: “I el poeta de per aquí, com es deia?” A Dovlàtov, en efecte, li encantaven les limitacions autoimposades: una vegada va decidir que en cap llibre seu hi hauria dues paraules seguides que comencessin per la mateixa lletra... Potser, quan arreglin la teulada del museu, que encara sembla a punt d’esfondrar-se, hi instauraran les visites guiades. Abans de vendre’t l’entrada, la senyora de la taquilla et mirarà fixament i dirà: “Li agrada Dovlàtov? Puc demanar-li per què?”