El més important que el periodisme narratiu –o la narrativa de no-ficció, diguem-ho com vulguem– del segle XX i del que portem de segle XXI ha agafat de la novel·la no són ni les descripcions enriquides, ni l’estil que no es conforma amb ser purament declaratiu i funcional, ni la concepció i el tractament dels personatges –en aquest cas, de les persones de carn i ossos involucrades en uns esdeveniments reals– com éssers amb múltiples capes psicològiques, ideològiques, ètiques i anímiques, és a dir, com entitats complexes i no meres peces al servei d’una exposició informativa o d’un engranatge dramàtic. És clar que això compta i hi ha de ser perquè una obra de no-ficció funcioni i tingui envergadura, però el més important que el periodisme narratiu ha agafat de la novel·la són les llibertats, les possibilitats expressives i el dinamisme del punt de vista i de l’estructura.

Precisament, aquesta és la principal basa d’Un dia a la vida de l’Abed Salama. Anatomia d’una tragèdia a Jerusalem, un reportatge de llarg alè, amb ritme de crònica i amb una robusta i rigorosa dimensió assagística, escrit per Nathan Thrall, un periodista jueu nord-americà resident a Israel, que ha sigut guardonat amb el Premi Pulitzer de No-Ficció 2024. Prenent com a punt de partida el tràgic accident d’un autobús escolar en què van morir sis nens palestins i una mestra, Thrall munta un relat expansiu, ple de giragonses, de salts en l’espai i en el temps i de ramificacions, sobre la realitat sociopolítica i humana d’Israel i Palestina. El resultat és una radiografia tan completa i matisada com desoladora i vibrant del conflicte àrabo-israelià. Sobretot, de les injustícies, les crueltats i els absurds amb què han de conviure diàriament milers de palestins als territoris ocupats a causa del sistema de segregació establert per Israel, un sistema que s’ha implantat recorrent a tota mena de mecanismes i d’estratègies –des de la legislació oficial fins als moviments poblacionals forçats, des de les infraestructures urbanístiques i viàries fins a la violència militar, des de les detencions més o menys arbitràries fins a les penes de presó més o menys brutals– i que afecta totes les esferes de la quotidianitat.

Un inventari de restriccions i prohibicions extensíssim

Tot i que també incorpora l’experiència dels israelians (tant sionistes com no sionistes), el relat de Thrall posa el focus sobretot en l’experiència dels palestins, que no només són la majoria dels personatges, sinó que també són els que carreguen el pes del relat. A part de l’Abed Salama del títol, pare d’un dels nens morts a l’accident, també hi tenen un paper destacat, en la història, les seves tres dones, els conductors de l’autobús i del semiremolc que l’envesteix, una metgessa endocrinòloga que dirigeix un hospital de l’UNRWA... A més, l’autor en tot moment vol il·lustrar –amb dades, estadístiques i fets comprovables– la colossalment desproporcionada desigualtat del conflicte. Tot el que té a mà li serveix per al seu propòsit, des de l’extens inventari de restriccions i prohibicions imposades pels israelians a la franja de Gaza o als passos fronterers o a Ramal·lah o a Jerusalem Est, fins a l’explotació de les pedreres de Cisjordània –el material que se n’extreu va destinat a la construcció israeliana i només un percentatge ínfim és usat pels palestins–, passant per les negociacions i incompliments dels Acords de Pau d’Oslo, per l’expedició i repartició de documents d’identitat palestins per part de les autoritats israelianes i pel nul auxili dels serveis d’emergència israelians mentre l’autobús escolar palestí cremava durant una hora i mitja.

Greu i informatiu, però també intens i commovedor, el relat de Nathan Thrall té la virtut de posar en plans narratius diferents, però en igualtat d’importància i sovint d’una manera meticulosament entrelligada, el drama humà dels individus i la magnitud i la complexitat històriques, geopolítiques, religioses i etnoculturals que travessen i defineixen aquella part del planeta.