BarcelonaJa fa anys els Antònia Font cantaven que havien “resolt tots els problemes dient tanmateix”. Lluny de ser una expressió de derrotisme, el polisèmic adverbi oferia una paradoxal sortida davant de l’atzucac de circumstàncies donades i no controlades: acceptar-ho i, alhora, seguir fent, sense rendir-se, perquè es pot perdre, però no fracassar. En certa mesura, Marina Garcés (Barcelona, 1973) subscriu aquesta actitud vital i la converteix en un dels dos trets més distintius del seu recent Males companyies: “Com es fan les coses?, ens preguntàvem. Fent-les, responíem”.

Per a la filòsofa i professora de la UOC, aquest capteniment permet crear un espai de “llibertat impertinent” i esdevé un acte de rebel·lia –de sabotatge— que defuig tant el còmode seguidisme del ja establert, com la paràlisi del determinisme històric, tecnològic, filosòfic i mediambiental. En una evolució del famós lema kantià, Garcés demana “atrevir-se a seguir pensant”. Cal ser agosarat perquè, d’entrada, aquesta consigna ens porta a “renunciar al reconeixement fàcil, als dogmes establerts i a les etiquetes acadèmiques i polítiques més rendibles”; cal ser valent perquè res ens garanteix l’èxit i, fins i tot, ens arrisquem a no ser.

Desviar-se del camí fressat

D’aquí la importància de bastir una genealogia pròpia, de referents i aliances, on ens puguem reconèixer, definir i avançar. Aquest desviar-se del camí fressat és desqualificat amb l’expressió “males companyies”, que, en el fons i com succeïa amb “la mala reputació” de Georges Brassens, és sobretot un intent de control social. Allò que la gent troba impertinent és que facis una ruta diferent, no tant per por que et perdis, sinó per la inquietud que genera el fet que qüestionis la veritat establerta.

El segon element distintiu del llibre és el constant diàleg amb la cultura. Per les seves pàgines desfilen cineastes i films, llibres i dramaturgs, pedagogia i filosofia, intel·lectuals, periodistes i poetes: “Noms i més noms, autors i títols que configuren un mapa del que cal saber a la ciutat de la cultura”. Ho fan perquè l’eclèctic Males companyies recull una vintena de textos breus ja publicats –durant els darrers 15 anys, però molts d’ells ben recents, algun fins i tot previst per al 2023— com a pròlegs, epílegs o glossa de creadors o de creacions culturals. Aquest origen heterogeni no llasta en cap moment la lectura, ni tampoc resulta imprescindible conèixer cada cas concret per seguir-ne el fil. L’habilitat discursiva i la ploma divulgadora de Garcés aconsegueixen aixecar “un pont de lletres per salvar l’impossible, una llar de paraules per trobar el caliu que ens faltava”.

Els ulls de comprendre

Menció especial mereix l’únic inèdit: “Els ulls de comprendre”. Plantejat com un homenatge a la seva àvia, Concepció Rubiés i Trias, de qui no es van poder acomiadar per culpa de les restriccions anticovid, és també un viatge personal de vindicació del llinatge femení –del matriarcal ADN mitocondrial que ens lliga amb les Eves originàries—. Emparentat amb l’íntim “Roses, 1936” que l’historiador Josep Maria Fradera incloïa a La pàtria dels catalans (Rosa dels Vents, 2009), ambdós autors coincideixen en assenyalar com la petita història enriqueix, introdueix complexitat i qüestiona els grans relats historiogràfics. En el cas de Garcés, “aquesta mirada compromesa” li serveix per, a través de l’àvia Ció, pensar “en ella i en tantes com ella, dones sobretot però també molts homes, anònims i generosos, que es van deixar alguna cosa més que la pell en una història que ja els ha oblidat”. També la història pot conjugar el tanmateix.