El periodista i escriptor català Jordi Solé (Sabadell, 1966) escriu L’any que vaig estimar Ava Gardner, obra guanyadora del 56è Premi Prudenci Bertrana de Novel·la, un relat que comença l’any 1990: Pol Mas s’assabenta de la mort de la gran actriu Ava Gardner amb 67 anys. A partir d’aquí recorda quan la va conèixer —i se’n va enamorar— durant el rodatge de la pel·lícula Pandora i l’holandès errant a Tossa de Mar (concretament a l’hotel Àncora) als anys cinquanta, en ple franquisme, quan ella tenia 28 anys. Avui dia, molts detalls recorden el pas de l’estrella de Hollywood per aquesta localitat. Es va erigir una escultura de bronze d’Ava Gardner de mida natural en un mirador de la zona emmurallada i hi ha fotografies seves als aparadors de moltes botigues. 

El relat passa pel sedàs de la ficció les anècdotes i relacions reals entre Ava Gardner, Frank Sinatra i el torero Mario Cabré, i les barreja amb els records més íntims del protagonista, Pol Mas —que treballava a l’hotel Àncora i sabia anglès—, per a qui aquella pel·lícula va marcar el pas de la infantesa a la joventut i li va representar l’experiència d’un amor impossible, "inútil com cosir les onades", que li duraria tota la vida. A L’estiu que vaig estimar Ava Gardner, Jordi Solé es documenta llegint, entre altres textos, la biografia de l’actriu i reprodueix amb detall el context del rodatge d’una pel·lícula que va reforçar la imatge de Gardner com una bellesa de dona amb rerefons melancòlic que seguiria explotant a Mogambo (1953) o La comtessa descalça (1954). 

Una Ava Gardner construïda des de la ficció

Enamorat de la història i del cinema, Solé exerceix de novel·lista psicològic quan penetra en els pensaments de la protagonista absoluta del llibre: Ava Gardner. La coneix bé després de llegir-ne la biografia, i és capaç de posar-se al seu cap, també gràcies a l’assessorament d’algunes amigues. Solé ens deixa llegir la seva particular Ava Gardner ("era guapa que feia mal mirar-la"), en la mesura que la construeix des de la ficció. El repte d’abandonar la zona de confort de la novel·la negra i saltar a la història d’amor és superat per l’autor, ja que enmig de la trama no s’oblida de reflexionar sobre les normes i els rols de gènere establerts en un context històric, diguem-ne, complicat i dominat pel masclisme imperant en totes les esferes de la vida, començant pel NO-DO, seguint per la premsa i acabant a les mentalitats retrògrades de l’època. 

Després d’un primer capítol situat el gener de 1990, Pol "es capbussa en el record" i retrocedeix a l’any 1950, l’any que tot va canviar per sempre, el de la primavera que va estimar Ava Gardner, quan ell tenia quasi 15 anys i anava darrere de la Marta Puig (la filla petita del propietari de l’Àncora) com un gosset. Els preparatius de l’arribada de l’equip cinematogràfic agiliten la lectura de la novel·la, bastant dialogada i de llenguatge ric però alhora planer. L’espera de la superestrella genera ganes de seguir llegint. També resulta interessant posar el focus en la mirada de la gent del poble de Tossa: "els del cine" eren tot un esdeveniment. Per a alguns era una excepció a la monotonia i els generava fascinació, mentre que per a d’altres era una invasió territorial en tota regla. 

Amb L’any que vaig estimar Ava Gardner, Jordi Solé ha escrit la seva millor novel·la, un relat d’amor molt ben documentat sobre un fet que va trasbalsar la vida d’un poblet de costa i que va significar, d’alguna manera, que el món sencer conegués la màgia de la Costa Brava catalana.