BarcelonaEl premi Prudenci Bertrana d'enguany ha estat per a l'escriptor Jordi Solé (Sabadell, 1966) per L'any que vaig estimar Ava Gardner (Columna), una novel·la que ficciona els anys en què l'estrella del cinema de Hollywood, coneguda com "l'animal més bell del món", va viure a Tossa de Mar durant uns mesos per filmar Pandora i l'holandès errant (1951), d'Albert Lewin. Solé ha publicat una desena de novel·les, entre les quals Conspiració a Tàrraco (Columna, 2013), premi Nèstor Luján, però difereixen força d'aquesta ficció històrica sobre amors platònics a la Costa Brava.

Has canviat els gladiadors i la venjança per una història d'amor. Què ha passat?

— Hi ha una necessitat d'etiquetar-te com a autor. Quan llegeixo i quan veig pel·lícules m'agrada veure de tot i com a narrador, igual. És veritat que tinc una predilecció per aquests temes, però quan vaig trobar aquesta història, em van venir ganes d'explicar-la. Era sortir de la meva zona de confort.

Hi ha una representació múltiple de l'amor impossible. Per què?

— Vaig ser un adolescent acomplexat. Em van trencar el cor i suposo que això m'ha marcat al llarg de tota la vida. A banda d'això, totes les històries d'amor m'agraden.

Has utilitzat aquesta experiència per construir el personatge del Pol?

— Intento no posar gaires fets autobiogràfics a les novel·les. Tots hem tingut amors impossibles. Passa que, si t'hi fixes, a la novel·la n'hi ha molts. Hi ha l'amor impossible del Pol, l'amor tòxic de l'Ava i el Frank Sinatra, el del Mario Cabré i l'Ava, que és un amor breu, i l'amor de la mare del Pol. Ens han venut que viurem junts per sempre i és bonic, però no crec que a la vida real sigui el que impera.

Als teus personatges, els és molt difícil estimar.

— Una història d'amor fàcil no tindria gens de gràcia. És el que diu Tolstoi: totes les famílies felices s'assemblen i totes les tristes ho són a la seva manera. Per escriure, has de posar-hi un conflicte.

Ets un cinèfil. Estimaves Ava Gardner de petit?

— Estimava Ava Gardner, però li vaig ser infidel amb moltes altres actrius. El meu pare havia demanat fotos signades d'ella els anys 40 a Hollywood, però un dia les va llençar totes.

Què hauria dit si l'hagués llegit?

— El meu pare llegia molt poca ficció, però li hauria encantat, tot i que era més de la Kim Novak.

D'on ve la idea de fer-ne un llibre?

— L'estiu passat vaig anar a Tossa a banyar-me amb uns amics i llavors vam veure l'estàtua. Em va sorprendre perquè tothom s'hi para i s'hi fa una foto. Està polida de la gent que s'hi abraça. Però el que em va sorprendre més va ser veure que el poble està ple de fotos de l'Ava Gardner als aparadors de les botigues. Una es diu fins i tot Ava Shop. I vaig pensar: "Si fa setanta-cinc anys que va passar dos mesos aquí i encara té aquesta presència, aquí hi ha una història per explicar". Ja la coneixia, la història, perquè vaig fer informació cinematogràfica molt de temps.

Se n'ha parlat molt, d'Ava Gardner i Tossa, sobretot des de la no-ficció amb el llibre de Marcos Ordoñez i el documental d'Isaki Lacuesta.

— La història real és la història real i la ficció és la ficció. Jo em faig una idea de com era l'Ava, però és la meva Ava. La diferència és que agafes uns fets que són reals i contrastats que et semblen interessants i els poses a la novel·la, i això dona més verisme a tot plegat. Quan la novel·la és interessant és quan ficciones. La resta és l'embolcall, l'escenari.

Com t'has documentat?

— Vaig parlar amb l'Arxiu de Tossa i ells ja havien recopilat pràcticament tot el que se n'havia escrit, també em van enviar informació de l'hotel on havia estat, i fotos. Em vaig llegir la biografia d'ella, vaig veure'n documentals, No-Dos i tots els llibres que en vaig trobar. Ella ve aquí quan té 28 anys i encara no és el període més interessant de la seva vida. Quan té més suc és anys després, quan s'ha separat de Sinatra, viu a Madrid i és una dona que ja s'ha alliberat del què diran i fa una mica el que vol. A Tossa encara conserva un punt naïf. De fet, hi va amb la seva germana gran, que li fa de mare, perquè té disset anys més que ella.

Què ens fascina d'ella?

— A mi el que em va fascinar molt és el seu caràcter. Et llegeixes la seva bibliografia i veus una dona amb molt sentit de l'humor, que et menteix sense complexos. És una persona que toca de peus a terra.

I com evoluciona?

— Coneix Frank Sinatra, és el seu tercer marit. Ell és l'home de la seva vida i ella és la dona de la seva vida, però són aquestes relacions tòxiques que, per molt que s'estimin, no poden viure junts perquè, en part, són molt iguals. Són molt temperamentals, són gelosos, però a la vegada són infidels. Veu que la seva vida no serà al costat de Sinatra, també veu que ja no serà mare i llavors pren un altre camí. Decideix viure la vida. És evident que li agrada l'alcohol i li agraden els homes. Això li passa factura físicament. Ella viu la seva vida com li agrada viure-la. Podria haver tingut una carrera millor, però potser s'ho hauria passat menys bé. No tot és la feina en aquest món. Va acabar la vida sola, però això és previsible, vivint a Londres, que era una ciutat que li encantava, amb una persona molt de la seva confiança al costat i amb una relació amb el Sinatra que continuava sent molt propera, malgrat els anys i la distància.

Hollywood la converteix en producte?

— Si hagués fet el que li deien a Hollywood, hauria estat una altra mena de persona. Se'n va a viure a Espanya. A mi em sembla una rebel amb causa.

Lacuesta cita Joseph L. Mankiewicz: "El cinema és com els criminals, sempre deixa empremta". Què passa quan Ava Gardner arriba a Tossa?

— Imagina't. Tossa els anys 50 és un poblet. La gent viu de la pesca i de cultivar la terra i a l'estiu la gent hi va a estiuejar. De la gent que hi va cada any, en diuen la colònia. Alguns rics fins i tot s'han fet cases maques i molta altra gent estiueja en cases particulars que no tenen ni lavabo. Llavors, de sobte, un any que la pesca es veu que era especialment fluixa, arriba un equip de filmació de setanta persones i ho capgiren tot. Però aquesta gent gasta calés, perquè la diferència entre el que valia un dòlar i una pesseta era escandalosa.

La primera escena de Pandora i l'holandès errant és en català.

— Sembla que el director va llogar la barca i va llogar també els mariners de la barca i els va demanar que parlessin entre ells i, evidentment, van parlar en català. Per tant, és la primera pel·lícula on es parla català a Hollywood.

Per això estimem Ava Gardner a Catalunya? Ens va posar al mapa global?

— El català hi és residual, però la Costa Brava era una perla desconeguda. De fet, el director de la pel·lícula la volia rodar a Itàlia o a Grècia i va ser l'Albert Puig Palau, un industrial de l'època que tenia connexions a Hollywood, qui li va dir: "Vine a casa meva, a Palamós". Suposo que va veure que era molt més barat que rodar en altres llocs. L'estada a Tossa va obrir els ulls de la gent, que de seguida es van posar a fer hotels i fondes. Amb Ava Gardner i la pel·lícula descobreixen la Costa Brava i la Costa Brava canvia per sempre. És un punt d'inflexió.