La Célanire posseeix “la bellesa del diable”; oblata negra, quan resa sembla que inciti a pecar. Així que arriba de París a la Costa d'Ivori per treballar a la llar de mestissos de Bingerville, els fets luctuosos i lúbrics se succeeixen: mor el mateix director de la llar (i ella se'n fa càrrec); mor la dona del governador (i ella se'l fa seu); mor el pare templer (que odia), mor el rei tribal (que l'assetjava)... Sota l'exquisidesa, una sospita i un enigma: al coll, sempre, una cinta ben nuada, que diuen que amaga una cicatriu “monstruosa”, el senyal d'un aawabo, un esperit maligne.

Aquesta cicatriu al coll és el misteri de Célanire i el leit-motiv de la novel·la; quan ella l'entengui estarà en condicions de resoldre el seu propi enigma. La mimesi literària a Occident, va escriure Eric Auerbach, neix a la cicatriu d'Ulisses a la cama, gràcies a la qual és reconegut a Ítaca tot i arribar com un vagabund. Maryse Condé explora a Célanire colltallat (L'Agulla Daurada) aquest motiu del relat: com podem revelar la condició humana? Condé ens proposa (i és una sorpresa) fer-ho en una novel·la de revenges i truculència plena de morts, adulteris, condemnes i, és clar, les màgies diverses que subjauen al visible i a les que ja ens té acostumats.

La història ens arrossega com un remolí des de la Costa d'Ivori a Guadalupe, al Perú, de nou a Guadalupe... Com a El comte de Montecristo d'Alexandre Dumas –un mulat francès, també– Célanire torna ennoblida pels diners i pel casament amb el governador, a Guadalupe, on tothom recorda l'escàndol que sent una nena va protagonitzar. Condé tal vegada enterra una pista perquè trobem aquesta semblança entre el llibre de Dumas i Célanire en el cognom dels protagonistes: Picaud/Pinceau. Passava de forma més explícita a l'anterior La migració dels cors, cita i homenatge a Cims Borrascosos d'Emily Brontë. A més de Dumas, en Célanire bateguen ressonàncies dels grimpaires socials o de les virtuoses prostitutes de Maupassant, dels venjatius antiherois de Balzac, de l'enigmàtica Emma Bovary. El dispositiu de la revenja facilita a Condé un escenari ideal per desenvolupar l'exploració del mal, que es desplega insidiós, encarnat en la bellesa, disfressat en la bellesa, dissimulat en la bellesa. També en aquest sentit fa referència al Frankenstein de Mary Shelley, de la qual és devot lector el metge responsable de la cicatriu.

Deplorar el colonialisme però impedir l'ablació

Amb aquesta edició L'Agulla Daurada completa el descobriment, en català, de Maryse Condé, una de les veus més representatives de la literatura post-colonial, i molt oportunament, ja que ha traspassat aquest mateix any. Tant a Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem (Tigre de paper, 2021), Travessa del manglar (L'Agulla Daurada, 2022) i La Migració dels cors (L'Agulla Daurada, 2023) com en aquesta Célanire colltallat, veiem com Condé hi afegeix l'eix del gènere al de l'opressió colonial: Célanire deplora el colonialisme, però impedeix les ablacions de les nenes.

Condé ens fa volar per les pàgines de la novel·la amb un impol·lut punt de vista omniscient i una obsessió per obrir clivelles en la pell dels personatges –enfocar els detalls i hàbits que els conformen– per on s'esquerden. Al motiu central de la monstruosa cicatriu li dedica, arribat el moment de la revelació, un paràgraf sencer d'abjecta descripció: “Un torniquet de cautxú violaci, boterut com un sacsó, repujat, sargit, tacat (…), adobassat de qualsevol manera, les carns acostades per força i brotant en tots els sentits.” Aquesta intensitat ens recorda Flaubert esmerçant un paràgraf idèntic a descriure la gorra ridícula de Charles Bovary al seu primer dia d'escola per representar-lo. Les aventures de Maryse Condé sempre estan farcides de tresors.