BarcelonaAquesta és la terbolíssima història de la Natalie Waite, una jove de la Nord-amèrica dels anys cinquanta que viu el seu debut universitari enmig d’una gran desorientació i sempre a punt de caure en un col·lapse nerviós. Viatgem dins d’una ment fràgil i maltractada per una família asfixiant i per una societat poc amable amb les dones, en un dels primers intents de Shirley Jackson d’explorar el paisatge interior de la seva generació de dones a través de temes com la bogeria, la fractura i la turbulència. Tot i que potser no té la perfecció de les novel·les breus que escriuria més tard, com Sempre hem viscut al castell o La maledicció de Hill House, té trets d’una contemporaneïtat rabiosa que la converteixen en un precedent il·lustríssim, radical i modern. Ara que s’han aixecat tantes veus de dones maltractades i que es pot dir que l’abús és un dels temes principals de la narrativa actual, és il·luminador adonar-se de com una autora tan sofisticada i ambigua com Shirley Jackson el feia servir fa tants anys com a mecanisme central d’una narració, sense parlar-ne mai directament, deixant que bategués sota cada línia.

La novel·la s’obre amb un primer bloc d’una seixantena de pàgines esplendorós, que beu directament de l’stream of consciousness de Virginia Woolf, amb fins a quatre veus i plans de narració i temporals que es barregen i que fan dubtar des del primer instant de la veracitat d’allò que ens explica el narrador, que és omniscient però que quasi es fon amb la Natalie: és un llibre narrat en tercera persona que sembla en primera, perquè no deixem mai d’acompanyar la primogènita de la família Waite. I quina família: el pare, un escriptor i crític tan mediocre com egocèntric; la mare, que es lamenta perquè la seva vida consisteix només a organitzar les trobades d’amics dels diumenges a casa, i un germà anodí. Aquesta part es tanca amb la insinuació d’un fet que acabarà sent fonamental per a la vida de la Natalie: un amic dels pares se l’endú bosc endins.

Una novel·la ambigua i pionera

A partir d’aquí, el que hauria de ser una narració típica de formació i estada a la universitat, amb professors que volen seduir alumnes, passejades pel campus i sorpreses més o menys desagradables per a les estudiants de primer curs, es va tenyint progressivament de foscor i d’ambigüitat fins a convertir-se en un malson. Què li passa a la Natalie? Qui són aquestes amigues que no paren de prendre còctels amb el professor de literatura i fer plans per fer desaparèixer la seva dona, en escenes del tot hilarants? Per què desapareixen coses de les habitacions? Com és que una mateixa clau obre totes les portes que acaben amb el número set? Per què les cartes amb el pare són cada vegada més delirants, protagonitzades per una dama empresonada i un cavaller que malda per alliberar-la? I, sobretot, qui o què és la Tony, la millor amiga de la Natalie? Segur que som a la universitat?

Quan aquest llibre es va publicar, el 1951, els crítics van quedar del tot desconcertats i ningú va encertar-ne una interpretació que avui és més transparent, encara que mantingui moltes ambigüitats. Jackson va embolcallar la protagonista amb capes i més capes d’horror, humor i literatura, fins a fer-ne una criatura polièdrica i misteriosa, per mostrar-nos el món a través del mirall deformant que poden ser els ulls d’una persona de disset anys. Per sort, la influència de Jackson no ha parat de créixer des que, el 2010, la Library of America la va incloure a la seva famosa biblioteca, i avui, gràcies també a les traduccions que se n’han fet, és referent indiscutible per a moltíssima gent, que n’aprecia precisament la multiplicitat d’interpretacions i les portes que es va atrevir a obrir cap a la foscor.