Les novel·les de Jordi Coca acostumen a tenir pocs personatges, però el lector els arriba a conèixer molt bé, perquè l’autor n'hi descobreix el fons de l’ànima (el fons llimós de l’ànima). El conflicte hi és sempre clar, nítid. En l’anterior, El darrer dia (2022), es narrava la història d’una pèrdua —la d’una casa en un poble de l’Empordà, que volia dir la de vint-i-cinc anys de construcció d’un refugi—, i això es feia per mitjà de l’amor a un gat. A la més antiga Lena (2002) se’ns descrivia una història de desig i amor fatal, i, com la que presento ara, es desenvolupava en part a Suècia. També com aquestes dues, La quietud és plena de referències teatrals: Ibsen, Maeterlinck, Txèkhov, Pirandello, Strindberg. Coca és un home de teatre i, més que això, un novel·lista de primer nivell. Per aquesta raó, el que planteja en “la veritat de la ficció”, el que desenrotlla en les seves novel·les, són els grans conflictes de la humanitat: el sentit de la vida (si és que en té cap), la llibertat, el desig (i la tirania que implica), l’amor (i els deutes amb què ens grava), el poder, la malaltia, la mort...

La Margalida és una dona vella —nascuda el 1922: durant el temps de la narració s’acosta als noranta— que unes quantes hores al dia rep la visita d’una assistent, la Celeste. Per indicació d’una neta que no és neta —ho és, de fet, del germà del seu marit—, anirà explicant la seva vida a la jove peruana que en té cura. El paper d’aquesta sembla, més aviat, el d’un convidat de pedra, però exerceix una funció de contrapunt: sovint fa d’advocat del diable, per tal com, havent hagut de fugir del seu país a l’encalç d’una vida digna, considera que alguns dels problemes que recorda la vella són de pa sucat amb oli. L’acció i la reflexió tenen lloc a Menorca (llevat d’episodis a Cambridge i a l’esmentada Suècia), on na Margalida va néixer i passa la major part de la seva existència. El temps de la història és el segle XX: hi veiem passar, de fons, a grans trets, la Guerra Civil, la Segona Gran Guerra, l’entrada dels tancs soviètics a Hongria... La llengua de la confessió —perquè el que fa na Margalida és una confessió en tota regla— és un català de Menorca una mica lax. Al capdavall, però, el que sempre ha buscat la protagonista és el concepte del títol: “Únicament necessito quietud, la quietud en què m’agradaria viure el temps que em queda”. Més endavant, la qualifica més precisament: “Una quietud que em portés la pau interior que cadascun de nosaltres ha de trobar en la seva més pregona sinceritat”. Molt més endavant encara, quan la quietud ja es dona per descomptada, en dubtarà: “Segons com, la quietud també semblava un abisme paorós. Era quietud el que necessitava?”

Les ombres de la ment

La consecució més gran de la novel·la és la veu narrativa, la de na Margalida. Amb aquell punt d’obcecació que sovint manifesten els vells, està resolta a relatar, fil per randa, tota la seva història. La vida petita a l’illa; la mort sobtada, tràgica, inexplicada, de la mare, que condicionarà l’existència de la protagonista essent una nena; l’enamorament que pateix per en Miquel Saura; el contrapunt del germà d’aquest, en Jaume: si en Miquel és un quimèric (dedicarà tota la seva curta vida a l’estudi del sànscrit i de l’hinduisme), en Jaume toca molt més de peus a terra; l’estranya relació laboral que el pare de la protagonista manté amb el farmacèutic Cardona; la passió teatral del pare, però també la seva inconstància; l’amistat, emmaleïda per la gelosia, amb una nena del poble; molts anys després, la irrupció epifànica d’una noia irlandesa, Shannon. I, tothora, la presència benèfica de la iaia, pedra basal de la família.

La quietud narra la profunda insatisfacció de la protagonista per la vida que ha hagut de menar gairebé indefectiblement. Aquí hi ha el germen del drama, que la confessió mira de descabdellar. La zona fosca d’aquesta història —i la frontera amb les ombres de la ment— s’assembla a la que recreava Lena.