JORDI COCA: "Tenir un gat ha sigut tan important per a mi com viure el Maig del 68”

L'escriptor recorda els moments de felicitat i de patiment al costat d'un felí a la novel·la 'El darrer dia'

Encara que ja faci temps de la mort del Núvol, el gat siamès amb qui va compartir dotze anys de vida, queden alguns rastres del felí escampats pel pis on viuen Jordi Coca (Barcelona, 1947) i la seva dona. Els ulls de l’escriptor encara s’humitegen quan ensenya una de les fotos de l’animal, protagonista de la novel·la El darrer dia (Edicions 62). “Mai no havia tingut un gat. Fins que va arribar el Núvol no era conscient que pogués estimar un ésser que no fos humà. Amb ell vaig descobrir nous sentiments en mi”, diu. 

El llibre reconstrueix la convivència d’un matrimoni madur amb el gat que adopten per atzar, poc després de reformar la vella parròquia d’un petit poble a prop de França on estiuegen i passen temporades. “El gat és l’excusa per indagar en els límits i els mecanismes del coneixement, en el joc d’identitats i les màscares que tots portem”, assegura l’autor. Poc després de començar a conviure amb el Núvol –l’animal de la novel·la es diu igual que el real–, el narrador hi estableix una relació estreta. “T’hi comuniques, i ell es comunica amb tu. Vas indagant sobre l’animal, però ell també indaga sobre tu”, defensa. A la primera meitat del llibre abunden les escenes de meravellament al davant de la intel·ligència, sofisticació i singularitat del felí. “Estic convençut que el Núvol sabia administrar molt millor la seva vida que nosaltres –admet–. Sovint, quan jo encara donava voltes a un problema m’adonava que ell ja l’havia resolt. Els gats estan de tornada de tot”.

Coca destaca que al llibre hi ha tres ambients que coexisteixen. “Hi ha les estades al poble inventat de Tirós, on només viuen 150 persones, i que fan que el narrador es relacioni amb persones amb les quals habitualment no tractaria –diu–. Hi ha, també, l’ambient urbà de Barcelona. I, finalment, hi ha un territori oníric, de somnis i visions que no havia aparegut mai en cap novel·la meva i que continuaré treballant al pròxim llibre”.

En una de les escenes més commovedores d’El darrer dia, l’home va fins a una clínica veterinària per aconseguir la medicació de l’animal a altes hores de la matinada, quan aquest ja està molt malalt. “Avançava per aquell revolt infinit, però el temps semblava haver-se aturat i era com si jo caminés més lentament que abans –escriu Coca–. Ja he dit que tenia fred, però suava. Em podia haver desat el medicament a la butxaca, però el duia obsessivament a la mà. I em vaig dir que potser seria més fàcil tornar a casa volant, tal com feia en els somnis; perquè en els somnis em podia elevar i creuava la ciutat en un moment”.

Una tendresa fins ara oculta

Jordi Coca és un dels narradors més prolífics i versàtils del panorama literari català actual. A més de novel·les com La japonesa (Destino, 1992), Sota la pols (Proa, 2001) i El diable i l’home just (Galàxia Gutenberg, 2014), Coca ha publicat recentment un assaig de gairebé mil pàgines sobre una de les seves devocions, William Shakespeare (El teatre de Shakespeare en el seu context, Edicions de 1984, 2022). La història del gat Núvol és, potser, la més tendra i emotiva que ha escrit mai. “Fins ara, aquesta tendresa la tenia tancada dins meu”, diu l’autor, que ha trobat en la narració del periple íntim amb l’animal un nou camí fins ara inexplorat en la seva literatura. “Tenir un gat ha sigut tan important per a mi com el Maig del 68 –reconeix–. El Núvol em va canviar, com ho havia fet molts anys enrere aquella estada a París, o viure des de Porto, el 1974, la Revolució dels Clavells”. Les dues experiències han acabat formant part de la seva obra: la francesa, a Els ulls dels homes mentiders (Comanegra, 2018); la portuguesa, a El secret de la cavalleria (Edicions 62, 2004). 

Si la primera part de la novel·la està marcada per la felicitat, a la segona hi abunden el dolor i la tristesa de saber que el Núvol morirà. “Eurípides ja va dir que per poc que visquem tindrem temps de patir –recorda l’autor–. Tots el vivim de manera diferent. Avancem per la vida a les palpentes. El que ens trobem, per més previst que estigui, no deixa de ser una successió de sorpreses”. Jordi Coca va començar evocant la vida i la mort del Núvol en un conte pensat perquè els nets el llegissin al cap dels anys. A mesura que hi treballava es va adonar que aquell relat amagava una novel·la. Ha aconseguit que el lector acabi enamorant-se del gat siamès des del primer fins a l'últim dia de la seva vida.

MAX BESORA: "Necessitem amos perquè tenim por de pensar i de decidir"

Un gos petaner és el narrador de la novel·la 'La veu del seu amo', una aventura esbojarrada i crítica amb els humans

El primer que aprèn a fer el protagonista de La veu del seu amo, la nova novel·la de Max Besora (Barcelona, 1980), és a grunyir. Poc després ja sap udolar. Entre les seves primeres preocupacions hi ha la de gratar-se les puces, llepar i ensumar coses desagradables.

Besora s'ha proposat explicar, en primera persona, la vida –plena de sotracs i aventures– d'un gos petaner, des que neix en una cova enmig de la muntanya fins que és llançat a l'espai exterior. "Volia fer una novel·la d'humor protagonitzada per animals i, de passada, qüestionar l'antropocentrisme a l'hora de mirar-nos el món –afirma–. Estaria bé que, a més de pensar en la igualtat de gèneres i de races, tinguéssim present també la igualtat d'espècies".

A La veu del seu amo, publicada per Males Herbes, predominen les frases curtes, les onomatopeies, els badalls i les petjades (dibuixades) perquè Besora vol emular l'animalitat del seu protagonista. "No volia escriure una faula, és a dir, posar la raó en un animal i fer-lo parlar com un home –diu–. A La rebel·lió dels animals, George Orwell dotava d'humanitat els animals. Això és precisament el que vaig evitar. Volia retornar l'animalitat als gossos". Entre els llibres que l'han inspirat a l'hora de construir la veu tan particular del seu petaner hi ha Cor de gos, de Mikhaïl Bulgàkov, i Informe per a una acadèmia, de Franz Kafka. "Un gemec sortit de les entranyes: el meu estómac udolava de fam", llegim poc després que el gos es quedi orfe. Més endavant, quan l'animal ja té consciència de classe, s'adreça amb aquestes paraules a un grup de gossos de carrer: "Per què sempre agafeu el menjar podrit que tira el restaurant? No teniu decència? [...] Si hem de robar, fem-ho bé! Organitzem-nos! Triem el nostre futur, el progrés és nostre!"

Inspirat pel consell de la mare, el petaner persegueix un amo. "Necessitem amos perquè tenim por de pensar i de decidir –assegura Besora–. És la manera més còmoda de viure. Això és el que ens venen. És també el que va dir Jacques Lacan als estudiants que es revoltaven al Maig del 68: «En el fons, vosaltres busqueu un amo, siguin els pares, un mestre, la parella o un partit polític». La meva proposta és que ens emancipem i aprenguem a muntar-nos-ho nosaltres mateixos".

Contra les jerarquies

L'inici de cada capítol va precedit d'una il·lustració i un petit poema, inspirat en els limericks d'Edward Lear. Un exemple: "Hi havia una vegada una granja / plena de gossos barrija-barreja; / tots eren caçadors ensinistrats / i la majoria eren maltractats; / pobres quissos, no feien pas enveja". "Mentre explica el que viu, el gos també denuncia les males passades que li fan –admet–: la novel·la és una crítica a les granges industrials, les gosseres, les botigues d'animals i la gent que en compra i els abandona".

Igual que en llibres precedents, Besora carrega contra el sistema literari. "Quan fas segons quina literatura sembla que el gran públic no hi pugui o no hi vulgui arribar –explica–. Hi ha una bipolaritat absurda entre majories i minories. Vaig en contra de les jerarquies: a mi em distreu igual l'art i assaig que una pel·lícula de superherois de Marvel". La veu del seu amo és una festa de peripècies, narrada amb un sentit de l'humor més innocent –i menys escatològic– que en novel·les precedents de l'autor. "Els animals són més amables i honestos que les persones –continua Besora–. Potser per això he escrit un llibre menys dur. També potser perquè mentre escrivia vaig adoptar una gossa, la Pipa, i vaig ser conscient de tot el que havia patit abans".

Els lectors habituals de Besora reconeixeran, amb un somriure als llavis, alguns dels personatges de la novel·la. Hi ha el jove misantrop i embogit que protagonitzava Vulcano (LaBreu, 2011), el genial i grillat professor Walter Colloni, present a La tècnica meravellosa (Males Herbes, 2014) i la família disfuncional de la primera part de La musa fingida (Males Herbes, 2020). "Vaig començar a escriure aquesta novel·la com un spin-off de l'anterior, i a poc a poc se'm van anar acudint idees per unir la vida del gos amb tot el món que he anat explorant a les novel·les –diu–. També hi ha una trobada amb una organització ecoterrorista que es coneix com Els Amics de Ned Ludd: és el que ara estic escrivint". Els seus membres parlen spanglish: "Oye, una jeva que yo tengo / she told me perrito ven acá, / que yo quiero que tú aprendas a bailá". Aquest és el pròxim repte de Max Besora, escriure una novel·la en aquesta barreja de castellà i anglès.

CINC LLIBRES AMB ANIMALS PROTAGONISTES

Una de les novel·les menys reivindicades de Virginia Woolf és Flush, biografia del gos de la poeta i amiga de l’autora Elizabeth Barrett-Browning. Publicada el 1933, explica la gran connexió emocional i espiritual que es va establir entre el cocker spaniel i la seva propietària.

En aquesta nouvelle escrita el 1912, Franz Kafka converteix el seu personatge principal, el jove viatjant de comerç Gregor Samsa, en una immensa panerola. L’insecte malda, sense èxit, per guanyar-se el cor de la família que, quan era humà, tant l’apreciava. 

Anna Sewell va morir mesos després de debutar amb Bellesa negra (1877), novel·la escrita des del punt de vista d’un cavall. Es tracta d’una crítica ferotge al maltractament animal. Amb els anys s’ha convertit en una de les deu novel·les juvenils en anglès més venudes de la història.

La colònia de conills que protagonitza El turó de Watership ha d’emigrar per trobar un nou lloc on viure. En comptes d’infantilitzar els personatges, Richard Adams ofereix una visió psicològicament complexa –i amb alguna dosi d’èpica– sobre la vida dels lepòrids a Anglaterra.

Natsume Soseki va publicar Soy un gato el 1905. El felí, que mai no arriba a tenir un nom, explica el dia a dia a casa d’un professor. A través dels ulls de l’animal, observador i crític amb la societat japonesa, Soseki va aconseguir una gran notorietat.