Llegim Crítiques 28/02/2022

Guerra que put i t'esquitxa: l'absoluta modernitat de Leonid Andréiev

Males Herbes publica una novel·la breu magistral de Leonid Andréiev

2 min

n militar ucraïnès camina per un vehicle danyat, al lloc d'un combat amb les tropes russes, després que Rússia iniciés una operació militar massiva contra Ucraïna, a Kíev, Ucraïna, el 26 de febrer de 2022. — Militars ucraïnesos caminen al costat d'un vehicle destrossat després d'un combat amb les tropes russes la setmana passada a Kíev. VALENTIN OGIRENKO / Reuters

BarcelonaAmb La rialla roja (1904) de Leonid Nikolàievitx Andréiev, novel·lista i dramaturg rus, (1871-1919) tornem a tenir la mateixa sensació de sempre, que els russos van inventar la narrativa moderna en qualsevol de les seves expressions. La novel·la d'Andréiev se'ns fa moderníssima, i si no t'ho diguessin, o simplement canviessis uns quants referents argumentals, podria passar per una novel·la contemporània, fins i tot molt recent pel seu missatge pacifista.

L'argument de La rialla roja s'explica ràpid i es pot fer perquè amb les grans novel·les passa això. N'expliques l'argument en un parell de pinzellades i el lector s'hi pot posar igualment, que no passa res. No s'ha fet espòiler. De seguida et situa enmig de l'horror de la guerra, d'una manera pràcticament expressionista i tot seguit, enmig de la pau, però sense que sigui impossible esborrar els estralls passats al camp de batalla. De fet, ni tan sols s'arriba a concretar quina guerra és (un altre detall d'extrema modernitat). Podria ser l'argument d'una novel·la nord-americana protagonitzada per un veterà del Vietnam, per exemple. Andréiev pitja fort l'accelerador expressionista, busca fer-te por, busca comunicar-te l'horror i la bogeria: ningú, guanyis o perdis, se'n surt d'una manera neta. Acabes boig, t'hi diagnostiquin o no. I la bogeria s'encomana, s'escampa com una taca d'oli a tot el que t'envolta, també a la gent propera.

La vanitat de la vida

La rialla roja no deixa de ser una altra variant de les temàtiques preferides d'Andréiev: la consciència de la vanitat de la vida i de les convencions humanes, que com en el cas d'aquesta novel·la breu es tradueix en un missatge de negació tan violent que anticipa, com dèiem, maneres de fer i temàtiques de l'expressionisme. Simpatitzant de la Revolució de 1905, va rebutjar la de 1917, no va acabar de lligar bé amb les noves autoritats i es va exiliar a Finlàndia. Gran escriptor de contes, molt popular, té influències de Tolstoi (obsessió per la mort i la insignificança de la vida) i de Dostoievski (paradoxes psicològiques i religioses). L'interès morbós per les patologies humanes va dur-lo a escriure textos massa pretensiosos, massa al·legòrics, i va ser durament criticat pels intel·lectuals de l'època. Però no és el cas de La rialla roja, on, probablement, el fet que sigui una novel·la curta l'en salva. I per contra, aconsegueix el que vol: burxar en la consciència del lector, encara que sigui a còpia de presentar gairebé un conte de por, per fer-li gairebé mastegar, olorar, tocar, empastifar-se, amb l'horror de la guerra. Ho repetim: és un llibre d'una absoluta modernitat.