BarcelonaCorren temps precaris: el malestar físic i emocional que provoca el turbocapitalisme i que tan bé van saber diagnosticar pensadors com Mark Fisher o David Graeber havia de florir, tard o d’hora, en forma de literatura. Potser l’autora que més partit li ha trobat ha estat la nord-americana Ottessa Moshfegh, amb el llibre de culte entre la seva generació El meu any de repòs i relaxació, que feia una fotografia perfecta de la influència del sistema econòmic sobre l’estat de salut de la gent que ratlla la trentena. La britànica Lara Williams la segueix de ben a prop, i ja es va fer un nom amb la història de dones conformades que de nit es converteixen en caníbals a Supper Club (en castellà, Las devoradoras, a Blackie Books).

Amb aquesta tercera novel·la, L’Odissea, la primera que podem llegir en català, gràcies a Angle Editorial i a la traducció d’Albert Pijuan –que no deixa de tenir-hi afinitats com a autor–, Williams continua investigant en la zona fosca que neix allà on coincideixen el desig i la desídia. Reconeix un deute amb un autor d’una altra generació com és David Foster Wallace, i que ja havia sabut descriure com ningú aquest món poblat de zombis amb els sentits aniquilats i el cervell fos. Foster Wallace havia escrit una crònica sobre una estada en un creuer de luxe, i Lara Williams, que adora aquell text, li fa una mena d’homenatge i es llança a novel·lar el que hauria pogut ser la vida laboral en aquell creuer.

Entre la desgana i l'afany malaltís de perfecció

La veu narradora és la de l’Ingrid, una de les empleades del creuer: tan aviat és la gerent del centre d’estètica com socorrista de piscines, com supervisora de pizzeries. Tant hi fa: en totes les feines aplica el mateix patró que oscil·la entre la desgana i l’afany malaltís de perfecció. Té un parell d’amics, els germans Mia i Ezra, amb els quals juga a un joc de famílies força pertorbador (hola, Yorgos Lanthimos!), i un cap, el misteriós Keith, en boca del qual sentim frases voluntàriament tòpiques sobre creixement personal en entorns laborals, filosofia oriental de pa sucat amb oli (hola, Byung-Chul Han!) i implacabilitat a l’hora d’exercir la jerarquia laboral. Una vegada vaig sentir dir a Virginie Despentes en una entrevista que el capitalisme sempre aconsegueix treure’t una mica més del que li voldries donar, sempre una mica més. Despentes quedaria ben sorpresa en arribar al punt més negre de la història, que no podem revelar aquí, però que té a veure, literalment, amb cedir alguna cosa molt nostra a canvi de no se sap ben bé què: no és seguretat econòmica ni una ascensió en l’escala laboral. Més aviat és la promesa d’un estat superior de l’ànima. Com agafar a ulls clucs la pastilla que ens anorrearà els sentits per tal de no patir tant.

La novel·la té una estructura que la fa una mica embafadora, però és possible que l’autora busqués aquest ritme reiteratiu per reflectir la vida dalt d’un creuer, on el temps s’estira com un xiclet que fa massa estona que no té gust. Alterna capítols llargs que passen en alta mar, dividits en petites escenes que no tenen per què estar cronològicament ordenades, amb d’altres, molt més curts, a terra ferma, en els quals l'Ingrid beu fins a anorrear-se. En un dels primers, la protagonista desembarca en una ciutat que s’assembla perillosament a Barcelona: la descripció del turisme de masses i la ciutat del tot despersonalitzada ens ressona d’una manera malauradament familiar. Penso en totes les turistes angleses que he vist amb talons i minifaldilla pels carrers del Gòtic amb un got a la mà i buscant un arbre o un taxi on vomitar de gust: potser una d’elles era Lara Williams en procés de documentació per a la novel·la.