A les construccions nacionals contemporànies europees hi juga un paper cabdal la dimensió imperial. Més enllà del seu valor econòmic, estratègic o de prestigi, les colònies van actuar com a vàlvula d’escampament i com a projecte patriòtic compartit per damunt de les divisions regionals i socials. En el cas espanyol, tot i la modèstia de les possessions africanes i transoceàniques, Cuba era la província més rica i dinàmica (el primer ferrocarril s’hi va construir onze anys abans del Mataró-Barcelona), on molts peninsulars es dirigien per fer fortuna i on s’estava consolidant dos blocs ideològics. D’una banda, trobàvem una opinió pública autòctona que demanava millores respecte del tracte metropolità; i, de l’altra, un espanyolisme creixentment exaltat.

L’exaltació va generar una espiral basada en la mala interpretació de qualsevol senyal intern i extern, amb una repressió creixent vers els cubans, i amb, fins i tot, un enfrontament amb els governs liberals espanyols. Aquesta deriva, afavorida per la distància, el pes econòmic i el tradicional intervencionisme polític dels militars, va cristal·litzar en una Capitania cubana autònoma capaç de fracassar i triomfar al mateix temps. La frustració va ser la independència de l’illa caribenya el 1898, en una mena de profecia autocomplerta, mentre que la victòria vindria a ser la continuïtat del model amb el seu trasllat a terres catalanes.

Sens dubte, el més interessant del treball dels historiadors Xavier Casals (Barcelona, 1963) i Enric Ucelay (Nova York, 1948) és traçar i resseguir aquesta congruència. De fet, i més enllà de la separació geogràfica, les analogies s’acumulen: economies desenvolupades i tractores, presència de demandes d’autogovern, societats complexes i amb moviments socials sincronitzats amb els temps... Fins i tot, es repeteix l’error de l’exageració en el diagnòstic –tant respecte del moviment obrer com del despertar catalanista—: “el Ejército, para evitar que Cataluña se separase de España como una «segunda Cuba», «cubanizó» por la vía españolista al crear una «Capitanía cubana»”.

La “Capitanía” cubano-catalana

També a Catalunya es produeix una confluència d’interessos per crear un virreinat militar, entre 1917 i 1923, amb Joaquim Milans del Bosch i, sobretot, Severiano Martínez Anido. Aquestes dues autocràcies limitades seran, i aquí hi ha l’aportació més suggerent d’El fascio de las Ramblas, precedents de les posteriors dictadures dels generals Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco, i del feixisme espanyol representat per Falange. Com lamenten Casals i Ucelay, aquesta genealogia s’ha vist enfosquida per la censura radical provocada per la Guerra Civil.

Especialment fructífer resulta l’anàlisi de l’entorn cubà com a “germen del futuro fascismo español en dos sentidos: ideológico, por su nacionalismo integrista (además de su racismo), y organizativo, por su carácter de milicia subordinada a Capitanía”. Amb el trasllat a Barcelona, aquest protofeixisme impregnarà els diferents grups entorn del miniestat militar català. Avançant-se als referents italians i alemanys, es va articular un humus propici en què es barrejaven carlistes, mauristes, lerrouxistes, sindicalistes lliures, entre d’altres. Amb tot, la consolidació d’aquest moviment es va veure limitada per la rellevància del factor militar en el cas espanyol, les reticències de Primo de Rivera i la posterior proclamació republicana. Tot plegat facilitaria que Valladolid i Madrid prenguessin el relleu i que el lideratge protofeixista català caigués en un parcial oblit.