Llegim 04/01/2022

Història de Dante i Beatriu

'Vida nova' és un cançoner, una novel·la, un comentari sobre l'Amor del poeta

3 min
Dante i Beatriu al Pont de Santa Trinitat, pintats per Henry Holiday

Vida nova, de Dante Alighieri. Traducció de Rossend Arqués. Adesiara, 310 pàgines.

Aquesta és una obra estranya i fascinadora. Tècnicament, es tracta d’un prosímetre, una “paraula utilitzada per indicar un text que conté prosa i poesia”, explica Rossend Arqués en la seva lluminosa introducció. Si hi entrem més en detall i en valorem els materials diversos, la Vida nova és, alhora, “cançoner, comentari, novel·la, hagiografia mística, etc.” Hi anem seguint, com en una història novel·lada, aquella mena d’embruix que Beatriu exerceix en el poeta —el qual afirma, citant Homer, que “no semblava filla d’un mortal, sinó d’un déu”— i l’atzarós, per no dir tortuós, desenvolupament de la seva relació fins a la santificació de la dona, un cop morta, i la progressiva identificació del seu exemple amb el de la passió de Crist.

Tot això, com és prou sabut, comença en una edat molt tendra: els nou anys de tots dos, en què la visió d’ella —una autèntica epifania— provoca un trasbals profund i perdurable en el futur poeta (tota l’obra gira a l'entorn del número 9). En el repartiment de personatges, Amor hi és caracteritzat amb la majúscula, per tal com pateix una rigorosa personificació i, fruit d’això, actua a plena consciència, tot determinant el destí dels altres dos protagonistes. En un dels passatges inicials, posem per cas, Dante relata —en prosa i en vers— un somni que ha tingut, en el qual Amor, “un senyor d’aspecte espantós”, peixia Beatriu amb el seu cor (el del poeta).

La Vida nova ofereix una singularitat que, com apunta Arqués, segurament es produïa per primera vegada en la història de les literatures vernacles: el comentari explícit d’un seguit de poesies —sonets i cançons— que fan literatura d’una determinada experiència. I aquest comentari dividit en episodis —com una novel·la ho està en capítols—, aquesta específica expressió literària, la unió estricta entre les poesies i les diverses fases de l’experiència amorosa i transcendental... tot això té un interès enorme, tant per a un lector acadèmic com per a un llegidor sense tanta formació o gens.

Sonets dantians tan cèlebres com Tanto gentile e tanto onesta pare (Tan honesta i tan gentil apareix) els trobem comentats per menut i escaientment col·locats —formant part d’una estructura travada—, talment com si haguessin estat escrits en el mateix decurs de la història narrada. El comentari situa les poesies, n’aprofundeix el sentit; les divideix, sovint, en diferents parts (element, aquest últim, que resulta una mica amoïnós). És una obra trencadora i ambigua, al mateix temps. Cedim, de bell nou, la paraula a Arqués: “La Vida nova és una obra avantguardista extraordinària que ha de conviure, però, amb les incoherències derivades de l’evolució sentimental, que poc té a veure amb l’evolució poètica; més ben dit, la contradiu”. Es tracta, insistim-hi, de fer literatura: de convertir allò accidental en un material líric universal. Ara bé, no seria gaire assenyat llegir el llibre com un manual d’amor. Tampoc com una fidel autobiografia amorosa de l’autor.

L’obra també reflexiona sobre la mort i la fidelitat al record. Una dona d’una bellesa comparable a la de Beatriu, quan aquesta ja ha ingressat en el domini de la glòria, es compadeix del poeta, que arriba a confondre la pietat d’ella amb el desig. A parer meu, és un dels moments més feliços de la història relatada. D’altra banda, al llarg del llibre sembla que les dones són molt més “en amor enteses” que no pas els homes. Per acabar-ho de reblar, hi hauríem d’afegir que la Vida nova marca la superació de la influència poètica del seu “primer amic”, el també recordable poeta Guido Cavalcanti.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per adquirir Vida nova de Dante a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats