Crítica gastronòmica i assagista americana, M.F.K. Fisher (1908-1992) va néixer en una família de periodistes i escriptors. Ho va fer el dia 3 de juliol i ella sempre deia que si hagués nascut l’endemà li haurien posat el nom d’Independència. Va viure a cavall entre els Estats Units i França, treballant com a periodista i guionista per a pel·lícules a Hollywood. Al llarg de la seva carrera va publicar una trentena de llibres i és considerada una de les grans crítiques gastronòmiques del segle XX, amb uns llibres que són una barreja interessant d’assaig sobre gastronomia, llibre de memòries i literatura de viatges. Amb pròleg de Maria Nicolau i traducció d’Alba Dedéu, L’Altra Editorial apropa aquesta escriptora brillant al lector català. 

L’any 1929 M.F.K. Fisher deixa els Estats Units per instal·lar-se a França amb el seu marit. Allà tasta l’autèntica cuina francesa per primera vegada i s’estrena en una nova manera de menjar, de beure i de viure. A partir d’anècdotes, àpats amb personatges excèntrics i escenes humorístiques al voltant d’una taula, i sempre amb el rerefons de la crisi econòmica del 1929 i les tensions polítiques creixents a Europa, Fisher explica l’evolució de la seva fam insaciable, des de la seva terra natal fins a Europa, amb una prosa sòlida, alegre i propera. Descriu àpats que són seducció, educació, diplomàcia i comunió, i escenaris tan diversos com una habitació sobre una pastisseria, una granja suïssa o un creuer per l’oceà. Descabdella, amb calidesa i una intel·ligència lluminosa, els pilars de la seva educació sentimental alhora que ens il·lustra en l’art de triar i demanar encertadament en un restaurant, en els plaers de menjar en solitud, sense companyia, i en la necessitat d’alimentar no només el cos sinó també l’ànima i la ment. 

Fisher té l’extraordinària capacitat de fer que el que és normal i corrent sembli especial i meravellós. El meu jo gastronòmic, llibre publicat l’any 1943, és el més íntim dels cinc volums de la sèrie L’art de menjar, i el relat on es fa més evident que, amb el menjar com a metàfora, Fisher escriu sobre les innombrables fams del cor humà. Per això, juntament amb el tema gastronòmic, l’autora ofereix impressions visuals, tàctiques, auditives i viscerals. Els capítols són instantànies vagament connectades de la seva vida, aproximadament cronològiques, però amb grans blocs de temps sense comptar. Comença l'any 1912, als quatre anys, amb el seu primer record d'un gust irresistible: l'escuma d'un bullidor de melmelada de maduixa. Després, a l’internat, tasta la seva primera ostra viva, seguida d’una fase de golafreria universitària i de l'estada a Dijon, acabada de casar, on el seu amor i apreciació pel menjar i les diferents cultures només es va intensificar a mesura que hi va haver malestar a Europa amb l'ascens al poder de Hitler, però també va aprendre la importància del ritual i els aliments i els vins. El llibre acaba a principis de la dècada de 1940 amb la història esbojarrada i críptica d'un viatge a Mèxic amb un mariachi anomenat Juanito.

A El meu jo gastronòmic M.F.K. Fisher entona amb fermesa un jo que no només s’avançava a la reivindicació antropològica de la cuina sinó que també va brindar una alternativa al fins aleshores jo universal de la gastronomia. Un jo que es va convertir en el seu icònic eix narratiu, en la màscara de la seva cara pública i en l’escut de la privada. I ho fa amb un sentit de l’humor i una construcció del subtext que transformen la mera divulgació en una obra narrativa i literària, amb tota la llibertat i les llicències que comporta.