Quin prodigi, quina habilitat, quin repte escriure un llibre com aquest! Inventar-se un dialecte, una llengua viva i a estones incomprensible, una llengua que il·lumina un món nou contra totes les veus que canten la fi del català, la mort de la llengua del carrer, la impossibilitat d’escriure un relat sobre les capes baixes de la societat que sigui “realista” en català. Prou de pessimisme! Sense fer soroll, sense demanar permís, vet aquí que Ferran Grau ha escrit un llibre que quedarà. Hi ha moltes novel·les cada any, però n’hi ha ben poques que ofereixin una perspectiva tan radicalment nova com aquesta.

Què és Hiperràbia? Doncs unes quantes coses: d’entrada, un homenatge a La taronja mecànica d’Anthony Burgess, la novel·la que va inspirar Kubrick per a una de les seves obres d’art, la pel·lícula que està gravada a foc en moltes retines: l’Alex i els seus amics, els drugs, vestits de blanc rigorós i bevent llet, repartint hòsties a tort i a dret per un Londres distòpic i hiperviolent. Però també és la lliure elaboració literària d’un dels crims que ha quedat en la memòria dels barcelonins: el del caixer automàtic del carrer Guillem Tell, al barri de Sant Gervasi, on una dona sense sostre va morir cremada per les flames que tres nois del barri van encendre una mica perquè sí. O potser per molts motius. Aquest és, sens dubte, el motoret que es va posar en marxa dins el cervell de Ferran Grau ja fa uns quants anys, quan, per motius professionals, va tenir contacte amb els responsables dels fets. Incapaç de treure-s’ho del cap, i amb la lectura de la traducció que Jordi Arbonès havia fet del text de Burgess com a far il·luminador, Grau no ha parat fins que s’ha inventat una parla com Burgess es va inventar el nadsat per donar veu al grup de skinheads que pul·lulaven pels carrers de la Barcelona de fa dues dècades amb ganes de fer mal a algú: a un pobre, a un migrant, a una dona que dormia entre cartrons. A qui fos que representés una alteritat que calia anul·lar, vexar, humiliar en una mena de cerimònia macabra d’autoafirmació adolescent.

Una parla sofisticada i juganera

I quina parla que s’ha inventat Ferran Grau! Quina cosa més sofisticada i juganera, creada a imatge i semblança de la novel·la anglesa: hi ha paraules inventades que sonen com pedres, n’hi ha que fan riure, n’hi ha que són pura poesia. Eslipar és dormir, rahat és droga, loviturar, colpejar. Que a ningú li faci por endinsar-s’hi: la comprensió lectora és exigent, però el llibre compta amb un glossari. I la narració és tan elèctrica i tan subtil, i a la vegada és la pura i transparent retransmissió dels fets, que l’impuls per saber més coses d’en Ludo, en Xapa i l’Uri supera totes les dificultats.

La veu és la d’en Ludo, tot està explicat en primera persona, i un dels mèrits de l’autor és aconseguir que gairebé ens identifiquem amb aquest fill (de puta) d’un matrimoni de classe mitjana-alta, sense cap característica especial. Mai no se’l presenta com a víctima, és un botxí, però sí que és algú a qui el sistema no és capaç de reinserir ni curar ni redimir. L’evolució que experimenta el personatge està descrita de forma mil·limètrica, elegant, precisa. Hi ha un arc moral i no sempre està corbat cap a la direcció més òbvia: passada l’experiència de la presó, el Ludo és algú penedit, però també és algú sense futur. La part final de la novel·la, la més difícil de totes, és on l’opció lingüística, l’experiment de laboratori que no es limita a la invenció de lèxic, sinó que també recorre a tot un seguit de cançons populars i de referents culturals i televisius catalans, funciona de la manera més subtil i aclaparadora, fugint de justificacions psicologistes, sociològiques o polítiques. És una novel·la que s’ho juga tot a una carta, la del llenguatge, com a única eina per explicar l’inexplicable, i se’n surt victoriosa.