No descobrirem ara les complexitats –algunes meravelloses i fascinants, altres criminals i perverses– de la realitat d’Israel. Ara bé: sempre fa una mica de por caure en el tòpic de pensar que les particularitats tan extraordinàries –tan explosivament exclusives– d’Israel només es poden entendre i explicar amb una literatura que les abordi i les reculli també des de la raresa, la imprevisibilitat i l’excentricitat. Primer perquè són legió els escriptors israelians que han explicat el seu país amb les eines de la literatura clàssica o diguem-ne més convencional, i, segon, perquè tots els països tenen el seu magatzem d’extravagàncies o de particularitats explosives que, per tal de ser entès i explicat, tard o d’hora requereix ser treballat amb els recursos, les diccions i els arguments del surrealisme, o de l’absurd més desbaratat, o de la iconoclàstia més irreverent.

Tanmateix, en llegir Les edats de l’home, una selecció de quaranta-set contes d’Etgar Keret (Tel-Aviv, 1967) traduïda i prologada per Paul Sánchez Keighley, costa no pensar que hi ha aspectes de la història, l’actualitat i la personalitat col·lectiva d’Israel que només es poden relatar des de la fantasia estripada i boja. Sánchez Keighley, que coneix bé el país perquè hi ha viscut durant anys, defensa la teoria que la literatura keretiana, amb el seu humor negre demencial, amb el seu frenesí desbocat, amb els seus arguments sovint passadíssims de rosca, és una via singularment lúcida d’accés a la realitat israeliana, tan tràgica i esperpèntica, tan violenta i diversa, tan sofisticada i primària i complicada. Ho resumeix així en un passatge del notable pròleg que obre el volum: “Keret era aquella nit de festa en què una noia suggeria un joc per beure anomenat Sexe, drogues i Holocaust [...] Era el rabí pantagruèlic que venia al cibercafè del barri a veure BDSM amb la mirada impertorbable d’una esfinx”.

La degeneració argumental de Keret

Dos aspectes que recalca el prologuista són la tria lingüística que ha fet –per reproduir les impureses argòtiques de l’hebreu de Keret, la traducció recorre a un català amb caigudes deliberades en la incorrecció, i usa opcions multilingües– i la manera com estan distribuïts els contes, en estricte ordre biogràfic, és a dir, seguint les edats dels seus protagonistes. Això explica que, a l’hora de fer la tria, el prologuista i traductor hagi descartat contes que suposadament tenen una qualitat superior a la d’alguns dels inclosos, i que el volum tingui les següents cinc seccions: Infància, Adolescència i servei militar, Joventut, Maduresa i Ultratomba. És un criteri que pot semblar estrany, però és tan arbitrari i tan vàlid com qualsevol altre.

Un dels aspectes més interessants dels contes de Keret és com degeneren els arguments a mesura que es desenvolupen i la trama avança. El que comença com una situació més o menys quotidiana i reconeixible –una parella que es fa el test de paternitat, un mag que fa el truc del barret, un nen que s’emporta un gos a casa, una dona jove que mor en un atemptat suïcida– no triga a prendre una deriva estrambòtica, desconcertant, cruel, d’un patetisme al·lucinant, o directament terrorífica, o d’una tendresa escabrosa. La gràcia és que Keret ho narra tot sempre de la mateixa manera, amb la mateixa rapidesa ferotge i inquisitiva, deformada i còmica. I amb la mateixa naturalitat: en una societat –en un país, en un món– on tot és possible, des dels personatges més inversemblants fins als fets més increïbles i escandalosos, tot pot fer-se literàriament plausible i significatiu. Per fer-ho, però, n’has de saber. Keret en sap.