El vers triat com a títol d’aquest article és extret d’Al capvespre, una de les 154 poesies canòniques de Kavafis (per cert, sempre m’ha encuriosit la coincidència entre el nombre de peces canòniques de l’alexandrí i la de sonets publicats per Shakespeare). La vida dura poc, el plaer i la joventut són, per definició, escàpols... El goig de l’existència, però, es reviu memorablement en el vers. En la titulada Comprensió, hi llegim aquests altres tres, que tenen alguna cosa de condició especular quant a l’existència i l’obra del poeta: “En la vida dissoluta que menava quan era jove / prenien forma els designis de la meva poesia, / s’esbossava el contorn de la meva art”. En la maduresa, rememora tants joves bells, sempre de vint-i-pocs anys, i apreua la distància fatal amb l’antic gaudi viscut: “Va durar poc la bella vida”.

Kavafis ha tingut prou la sort de cara, en català: un traductor tan reputat com Carles Riba va obrir-ne la via, i després n’han seguit l’exemple Alexis Eudald Solà, Joan Ferraté i Carles Miralles. Els mallorquins Antoni Avellà Mestre i Bartomeu Garcés i Ferrà van aprendre grec expressament per poder-lo traduir. Aquesta d’Ayensa, però, en dos esplèndids volums, és la primera traducció integral de la poesia kavafiana. I goso afirmar que en deurà ser, també, la definitiva: per la qualitat de la traducció i per l’escaiença i utilitat de les notes (un material, en bona part inèdit, que prové de l’arxiu Kavafis, d’Atenes). El primer volum està reservat als poemes canònics; el segon, als que el traductor i editor —en realitat, ell es presenta com un filòleg l’activitat del qual l’ha dut a la traducció— ha anomenat refusats, reservats, inacabats i en prosa. La traducció és molt mesurada, i té com a objectiu fer parlar Kavafis en una veu ajustada a cada composició. Ayensa reïx a fer-nos sentir aquesta veu sovint ferida, trasbalsada, commoguda, un punt estoica, sempre lúcida, que emergeix dels versos de l’alexandrí. I se’n surt tan bé, entre altres qüestions, perquè té en compte la varietat dels registres lingüístics; això és, la manera de parlar dels diversos personatges que poblen els versos kavafians.

Il·luminar el sentit

Ara bé, la gran novetat d’aquesta edició són les notes, valuosíssimes, que acompanyen —en apartat final per a cada un dels dos volums— la gran majoria de poesies, principalment les de pretext històric. Quin bé de Déu d’informació, que ens ajuda a il·luminar el sentit de tants versos! Aquestes notes filològiques segueixen la traça de les diverses versions de cada poesia —Kavafis no va voler publicar mai la seva obra lírica en volum, perquè n’entenia l’escriptura com un work in progress; i, d’altra banda, també s’hi resistí per por de perdre el control sobre la seva obra: n’anava editant, en canvi, plecs solts, que enviava als amics—, aporten raons que ajuden a conformar la poètica de l’autor, ens proporcionen infinitat de clarícies sobre personatges històrics que l’autor fa servir per a la il·lustració de virtuts i, encara més, de vicis humans...

“Jo soc un poeta històric”, va afirmar. I també és un poeta per a les generacions futures, com pressentia ell mateix, que, en vida, no gaudí, ni de bon tros, de l’aura de clàssic que ha adquirit posteriorment. Fins al punt que Kavafis deu ser, amb tota certesa, una de les veus més influents del segle XX. Potser més i tot que Fernando Pessoa o T.S. Eliot, dos altres noms ressonants de la modernitat poètica —nascuts, tots dos, el 1888, vint-i-cinc anys després que el nostre autor, que era, per cert, només tres anys més gran que Joan Maragall—. I ho ha estat, sobretot, per l’empremta tan fonda que ha deixat el seu tractament de la intimitat amatòria, del tot original. Poetes contemporanis com Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater, Jaime Gil de Biedma, Juan Luis Panero o Manuel Forcano, entre molts altres, li deuen, a banda més d’una coincidència curiosa, l’afinitat de to o de dicció. L’han llegit en profunditat, i en els seus versos n’ha quedat un ressò palmari.

Kavafis és el poeta que ha glossat admirablement la commoció de la trobada fortuïta entre dos amants; qui ha fet de l’evocació del passat, tan íntim com històric, matèria de poesia (i del trasbals del “plaer il·lícit”, ja recordat en la calma de la maduresa, un autèntic pretext per a molts dels seus versos). Sembla que hi hagi una pulsió gairebé agònica, en la majoria de les trobades amatòries recreades: “He detestat sempre el goig dels amors rutinaris”. I no sols el desig, que és el gran assumpte de la seva obra: Kavafis ens ensenya que, de vegades, ens fixem un objectiu que no arribem a atènyer i això —i el desfici entotsolat que comporta aquesta recerca— ens fa perdre alguna cosa ben valuosa, que ens passa per malla, ja irrecuperable. O, per mitjà d’algun dels seus subjectes històrics, ens il·lustra sobre la manera d’endurar les desgràcies amb dignitat. La vigència dels seus versos és total. No ens cansarem mai de llegir-lo! I ara, en l’edició d’Ayensa, encara menys.