El dolor heretat justifica el dany causat?

Amb Mr. Potter –traduïda al català per Carme Geronès–, l’escriptora Jamaica Kincaid (Antigua, Carib, 1949) construeix una novel·la poderosa, una peça de prosa tallant que fa de la mancança –d'afecte, de paraula, de reconeixement– el seu motor creatiu. El llibre es presenta com el retrat d’un home en aparença irrellevant, Roderick Potter, un taxista analfabet d’Antigua, i alhora com una dissecció impecable de les estructures colonials, patriarcals i afectives que fan possible aquesta irrellevància. Kincaid no rescata el seu personatge: el mira de cara, amb una lucidesa que incomoda.

La novel·la adopta un punt de vista singular: la veu que narra és la de la filla que Mr. Potter va abandonar, una filla que parla des de la ferida però també des del domini del llenguatge. Aquesta asimetria –ell no sap llegir ni escriure; ella és qui escriu– no és només autobiogràfica, sinó també política. El llenguatge esdevé poder, i l’escriptura, una eina ambigua. Serveix per comprendre, però també per jutjar. En aquest sentit, Kincaid no ofereix cap reconciliació senzilla. La filla narra per existir, però també per delimitar una distància irreparable amb el pare.

Un producte perfecte del sistema colonial

Mr. Potter és un personatge definit per la negació: no va ser pare, no va ser marit, no va ser amo del seu destí. L'autora el presenta com el producte perfecte d’un sistema colonial que fabrica subjectes incomplets, defectuosos, homes sense interioritat reconeguda, reduïts al silenci. No obstant això, la novel·la defuig qualsevol temptació d’exculpar-lo. El dolor heretat no justifica el dany causat. Aquí hi ha una de les tensions més potents del llibre: la capacitat de mostrar la víctima sense convertir-la en una heroïna moral.

L'estil de Kincaid és senzill a primera vista, perquè la precisió que té resulta gairebé cruel. De frase neta i reiterativa, gasta una cadència que recorda una lletania o una acusació sostinguda. Aquesta repetició no és ornamental; és una manera d’insistir, de no permetre l’oblit. Cada detall de la vida de Mr. Potter –els trajectes amb el taxi, les relacions fallides, la seva incapacitat per entendre el món– s’acumula fins a dibuixar una figura opaca, gairebé sense fissures per on pugui entrar la redempció.

La mare, figura recurrent i poderosa en l’obra de Kincaid, apareix en aquesta història com un contrapunt silenciós però determinant. Si Mr. Potter representa l’absència irresponsable, la mare encarna una presència ferida però resistent. La novel·la, sense proclames explícites, articula una crítica profunda al desequilibri de gènere: les dones sostenen, els homes desapareixen; les dones recorden, els homes obliden. Però l’autora tampoc idealitza aquesta resistència femenina. La supervivència té un cost emocional altíssim, i la memòria pot ser una forma de condemna.

Mr. Potter no és una novel·la amable ni conciliadora. Més aviat exposa un cos, una vida, sota una llum implacable. Escriure sobre un pare absent no per perdonar-lo, sinó per entendre què ha fet possible aquesta absència, és un acte radical. Kincaid converteix la biografia mínima d’un home en una pregunta més gran sobre la responsabilitat, la història i el dret a la paraula. En última instància, la novel·la afirma que hi ha vides que només existeixen plenament quan algú les explica. Però aquesta explicació no és un regal, sinó una operació crítica, una presa de poder. La filla escriu perquè pot i en sap, perquè el món li ha donat les eines que el pare li va negar. I en aquest gest, literari i alhora polític, Mr. Potter es llegeix com una obra punyent sobre el que l’escriptura pot –i no pot– reparar.